Joan Sales i el cub de rubik

Adés i ara no es pot trobar enlloc més una obra, un escriptor, que faci venir tanta por. Ens trobem davant del rubik Catalunya, davant del caos, la descomposició. Hi ha la capacitat de moure’n les cares, d’explicar la complexitat de la guerra i la vida amb la veritat enlluernadora als morros (a la novel•la Incerta glòria i a la relació epistolar Cartes a Màrius Torres). Després hi ha la planificació, pensar els moviments –durant el franquisme– per poder moure el cub: passar-se la vida reescrivint una obra; donant testimoni de la veritat; el pas a pas del Club editor (editant Rodoreda, Vilallonga...), etc. I què en queda avui? Què en queda que encara fa tanta por? La darrera fase del rubik: la recomposició.

Mou-lo. Cal posar totes les peces d’un color a la mateixa cara. I Sales, ara, ara que treu el cap ens avisa que els colors sempre han encegat i destenyit el país. Mou-lo, però pensa què li escriu en una carta (17 de novembre de 1937) al seu amic, el poeta lleidatà Màrius Torres: «Sempre recordaré una de les visions de la Barcelona de començos de la guerra: a capitania general, que després de rendit el general Goded a la guàrdia civil fou ocupada pels “milicians” dels partits, havien hissat tot de banderes; n’hi havia de negres, de vermelles i negres, de verdes i vermelles, de totes vermelles amb la falç i el martell i de totes vermelles sense, de republicanes unitàries, de republicanes federals; entre tantíssimes banderes de partits, com una més, una de tantes, hi havia la catalana. ¿Com pot caure un poble en una aberració semblant? ¿Com ha pogut perdre l’instint que la seva bandera ha d’estar per damunt de totes o, millor encara, ser l’única?» Els colors de la realitat no quadren, no encaixen, però els de la ficció tampoc.

En tornar de l’exili (1948) Sales no podrà publicar la correspondència amb Màrius Torres, per això farà ficció de la realitat i el 1956 publica la novel•la Incerta glòria. Mira abans de moure: «¡Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana –que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots–, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació».

Tant a la realitat (Cartes a Màrius Torres) com a la ficció (Incerta glòria), els altres colors mai no han servit, ni serveixen, per pintar Catalunya. Sempre atrapats entre colors. L’absolutisme cromàtic, l’anarquia bigarrada, la socialització del colorant... El país daltònic. Res ha servit, tot ha destruït. I el rubik, per fer. Ahir, 15 d’octubre de 1938, que «esborrona de pensar com serà tractada Catalunya si la perdem». Avui, que esborrona veure com continua sent tractada Catalunya mentre la perdem. Recomposició.
Mou-lo, diu Sales avui, mou-lo per entretenir-te, o per morir-te de cangueli davant dels 43 trilions de posicions que permet el cub. Mou-lo, però sàpigues que només amb vint moviments podem aconseguir que cadascun dels nou quadradets de les sis cares quedin del mateix color. Es tracta d’això: només hi ha una recomposició possible. Només hi ha colors d’un color. Només hi ha cares d’una cara.