Activitats de Jordi Pujol
Activitats de la Fundació
Activitats recomanades
Pròximes activitats
23 de maig de 2013
23 de maig de 2013
24 de maig de 2013
Jordi Pujol assisteix a la reunió del Patronat de la fundació CTECNO
25 de maig de 2013
Per què costarà molt la independència?
Josep M. Puigjaner (Periodista i escriptor)
Article / 22 de febrer de 2012
Mentre travessem la llarga etapa de preparació d’aquest país vers la independència, és convenient, i potser fins i tot necessari, reflexionar sobre la seva ciutadania. Cal conèixer, i sobretot reconèixer, com és, com pensa i com es comporta un immens contingent de ciutadans d’aquest país. No em pregunteu quants centenars de milers el constitueixen. No ho sé. El que sé és que són ciutadans que no se senten radicalment catalans, que no viuen prioritàriament la catalanitat, que no professen una identitat nacional pròpia i específicament diferenciada de l’espanyola, i que es defineixen com a espanyols de la varietat catalana, però que, per diverses raons de pes, no volen deixar de ser considerats catalans perquè jurídicament ho són.
Sembla evident que aquests ciutadans no veuen, ni experimenten d’una manera vital, que Catalunya sigui un país dominat, espoliat o menystingut per Espanya. No noten a l’ànima que Espanya té Catalunya com una propietat adquirida, com una possessió resultant de l’herència que li ha llegat la història. Són ciutadans als quals no els afecta ni la tensió permanent, ni els recels inquietants, ni les incomprensions mútues, ni les guerres que varen dirimir assumptes essencials entre Catalunya i Espanya. De tot això, no en saben res o no en volen saber res.
Les persones que conformen aquest estament social solen pensar que ser espanyol és més transcendental que ser català. És més important, «vesteix» més i –encara que pugui ser una extravagància intel•lectual– creuen que l’espanyolitat és més ontològicament consistent que la catalanitat. Ells no neguen la nacionalitat catalana, no, però només la consideren viable i plausible sota la capa protectora i permissiva de la nació espanyola, que és, per aquelles vel•leïtats de la història, la que ens ha tocat respectar, servir i obeir.
En aquest nombrós contingent d’hermafrodites també hi ha –tothom en té entre familiars i amics– catalans de soca-rel, generalment benestants, amb cognoms que han travessat d’un cap a l’altre la història d’aquesta nació. És vergonyós, és enervant, però és així. Probablement, aquesta mena de ciutadans, i no els nouvinguts fa uns quants anys ni els seus descendents –molts d’ells ja imbuïts de la condició nacional catalana–, són els que actuen com a dics de contenció de l’impuls sobiranista del país. Conscients o no, aquesta mena de catalans estan al servei d’una unitat d’Espanya que pot acabar anihilant la pàtria dels seus avantpassats.
A dia d’avui, el gran interrogant és si aquest contingent d’homes i dones, que forma part del país real, estarà disposat a evolucionar cap a una nova posició. ¿Serà permeable a les demostracions dels avantatges d’una sobirania plena? ¿S’adonarà que un autogovern sense restriccions és imprescindible per a situar els catalans en un món global, tal i com som i no com els altres –els qui ens han dominat fins avui– volen que siguem? ¿Tindran en compte l’advertiment de Salvador Espriu: «Els pobles no poden ser si no són lliures»?
El que hem constatat en aquestes línies i el que els darrers interrogants ens inclinen a presagiar és que el camí cap a la independència, que s’ha emprès amb energia i ambició, serà llarg i tortuós, però és l’únic que pot portar a la salvació.
