És la indústria biomèdica un pilar real per a un canvi del model productiu?

La indústria biomèdica, innovadora a Catalunya, agrupa, a l’efecte d’aquesta reflexió, les empreses diagnòstiques, farmacèutiques, biotecnològiques i sanitàries que efectivament desenvolupen i comercialitzen tecnologia pròpia, resultat d’un esforç real de recerca i innovació al territori. En queden, doncs, excloses d’aquesta anàlisi les empreses merament comercialitzadores/distribuïdores o les filials de multinacionals que enfoquen la seva recerca (quan en fan) cap al posicionament de productes descoberts i desenvolupats per les seves empreses mare. Segons dades de la Generalitat, l’any 2009 aquest sector fou el que millor va resistir la crisi, amb creació neta de llocs de treball inclosa i el més gran esforç inversor en R+D de tota la indústria.

Tot i la crisi, el sector biomèdic continua atraient capital públic i privat. Això resulta particularment xocant quan s’examinen els grans indicadors de la indústria de desenvolupament de fàrmacs. Si considerem que les empreses, els governs i les grans fundacions dediquen més de cent mil milions d’euros l’any a la recerca de noves medicines, sembla que el balanç d’entre deu i vint fàrmacs nous per any queda curt en relació amb l’esforç investigador. El fet és que desenvolupar nous fàrmacs és realment difícil. Resulta útil recordar que cent enginyers amb mil milions i quinze anys per davant poden dissenyar i produir amb certesa un nou model d’avió comercial, que fins i tot serà capaç de volar. En contraposició, cent científics amb mil milions i quinze anys per davant tenen una probabilitat inferior a l’1% d’obtenir un fàrmac nou. La indústria biomèdica, doncs, es mou en un entorn d’altíssim risc tècnic i financer, amb cicles de desenvolupament molt més llargs que cap altra indústria. La seva cadena de valor és, per força, molt complexa, i permet l’encaix de molts models de negoci. Per simplificar, podem pensar que hi ha unes poques empreses totalment integrades, que poden descobrir, desenvolupar i comercialitzar un producte, i uns quants milers de petites empreses que funcionen realment com a indústria auxiliar, i fan entrar en aquest eix central tots els elements necessaris per mantenir viva la productivitat de les grans multinacionals: hi ha empreses que descobreixen, empreses que desenvolupen la part preclínica, empreses que només fan assaigs clínics, empreses que comercialitzen, empreses que fabriquen, empreses que es dediquen a buscar noves eines per al diagnòstic, empreses que desenvolupen millors aparells per al seguiment dels malalts, etc. Tota la indústria biomèdica gira al voltant de l’enorme pols tractor de la salut humana. Per què no s’atura la inversió global en biomedicina? Primerament, perquè és una necessitat humana en continua expansió; i, en segon i principal lloc, perquè un fàrmac global pot vendre anualment l’equivalent al PIB d’Islàndia abans de la crisi. Els grans retorns potencials justifiquen les grans inversions a risc.

A Catalunya conviuen empreses farmacèutiques i diagnòstiques «clàssiques», d’origen familiar i amb una història de més de trenta anys (Almirall, Esteve, Ferrer, Salvat, Uriach, Grifols, Isdin, Reig Jofré, Biokit, Biosystems, Balagué), amb una «nova generació» d’empreses biomèdiques que s’ajusten millor al paradigma d’empreses sorgides de la recerca acadèmica, amb una fragmentació important de la propietat i una presència més o menys rellevant en l’accionariat de socis financers, fonamentalment de capital risc. Totes aquestes noves empreses es van beneficiar dels programes d’estímul a la creació d’empreses, fins i tot les més veteranes, com el grup Lipotec, que va començar en un despatx de Barcelona Activa a finals dels anys vuitanta. El gran punt d’inflexió es pot marcar al final dels anys noranta, quan la Universitat de Barcelona (UB) va crear el programa de Quasiempreses i es va posar en marxa el projecte del Parc Científic de Barcelona. Programes com ara els trampolins tecnològics o el Gènesi, els préstecs NEBT, el suport a la contractació de doctors per a l’R+D a les empreses i les seves variants al llarg dels darrers deu anys han estimulat de manera certa la creació de noves empreses de base tecnològica en l’àmbit biomèdic.

Quin és, però, l’impacte real d’aquest esforç? Cal tenir en compte que la indústria farmacèutica clàssica està patint de valent un gran canvi en les regles de joc: preus de referència, irrupció dels genèrics, canvi en la legislació espanyola de patents i establiment de xarxes comercials pròpies de les multinacionals. Les empreses familiars es veuen abocades necessàriament a un canvi en el seu model de negoci. Ho estan intentant. Almirall i Grifols cotitzen en borsa i de tant en tant compren empreses i llancen nous fàrmacs fruit de la seva innovació o d’altres empreses que adquireixen o amb les quals col·laboren. Ferrer, Isdin i Esteve són actives en la col·laboració amb les institucions acadèmiques i amb petites empreses de la nova fornada. Uriach va ser radical i va externalitzar la part de més risc de la seva activitat creant PalauFarma, amb un model més proper a la indústria biotech que a la farma clàssica. Reig Jofré i Salvat han creat unitats específiques que funcionen com petits implants «biotec» dintre del seu esquema clàssic familiar. És a dir, la indústria clàssica intenta adaptar-se als nous paradigmes derivant a poc a poc cap a un model de negoci semblant al de les noves empreses de base tecnològica.

Aquesta és una tendència global de la indústria: les grans empreses, les més assentades, potencien la seva capacitat comercial i externalitzen o transformen la seva innovació sobre la base de col·laboracions o adquisicions. En aquest context, el creixement d’un subsector biomèdic innovador de base no familiar a Catalunya és lògic, desitjable i esperable, sobretot tenint en compte que la capacitat de generació de coneixement biomèdic és bastant elevada, de manera que la tecnologia no és ni de bon tros l’element limitador per a l’aparició de noves empreses de base tecnològica.

Què ha canviat, doncs, des de l’any 2000 fins ara en la indústria biomèdica catalana? Si mirem els grans números, poca cosa; més o menys un creixement sostingut però res espectacular. Però sí que hi ha hagut un canvi qualitatiu que serà rellevant i que notarem quantitativament dintre dels propers cinc anys: hi ha hagut un enorme canvi cultural. En el món acadèmic fa temps que ha deixat de ser anatema la creació d’spin-offs (o empreses derivades). En el món financer han aparegut fins i tot fons de capital risc especialitzats en biomedicina disposats a donar suport a projectes emergents (Ysios), i un historial de més de trenta inversions de capital llavor o de primeres rondes de fons catalans (BCNempren, Highgrowth, La Caixa Capital Risc, Inveready) a empreses biotecnològiques (malauradament amb molt poques desinversions encara). Tenim una agència, Biocat, que s’ha consolidat en tres anys com a pont entre empreses i institucions i que dinamitza el sector com si fos un autèntic clúster. Tenim una associació d’empreses de biotecnologia, CataloniaBio, creada al mateix temps que Biocat (de fet, es va crear com a punt d’equilibri per tal d’evitar una deriva massa academicista o cap al sector públic de Biocat), i que ja agrupa més de setanta empreses, de les quals més de la meitat no existien en el moment de la creació de l’associació fa només quatre anys. Tenim, a més, una empresa biotecnològica nova, AB Biotics, que s’ha llançat a cotitzar en el mercat alternatiu borsari. Tenim un mercat alternatiu dissenyat en part per acollir empreses de nova generació, particularment biomèdiques (en el seu disseny van tenir una participació molt activa membres destacats de l’empresariat biomèdic català). I tenim un teixit empresarial de nova factura que està interrelacionant-se de manera permanent, molt poc visible, però continuada. Oryzon va adquirir Crystax i és molt activa en consorcis i macroprojectes a l’estil de Cenit. Advancell ja té tres productes en fase clínica dos, tots ells derivats de recerca universitària. Isdin col·labora activament amb Advancell i amb la madrilenya/navarresa Digna Biotech. Archivel Farma és a punt de començar els assaigs de fase tres de la seva vacuna RUTI per a la tuberculosi latent, inventada a Can Ruti. Ferrer i Salvat col·laboren en projectes de medicina regenerativa basats en cèl·lules mare adultes amb la basca Histocell, empresa especialitzada en enginyeria de teixits, nascuda l’any 2005 amb suport financer, entre d’altres, dels fons de pensions del País Basc. EraBiotech capta capital risc internacional. Intelligent Pharma obre filial a Alemanya i crea una spin-off, SomBiotech. Genmedica avança en els seus projectes en diabetis. Neurotec començarà aviat un assaig clínic per a l’esclerosi múltiple. Neuroscience Technologies és un referent mundial en dolor neuropàtic. Janus Developments adquireix deu llicències sobre patents acadèmiques en menys d’un any, de la mà de Ferrer i Enantia. Enantia, empresa sorgida l’any 2003, resident al Parc Científic de la UB i que formà part de la xarxa IT, fa temps que no coneix el que són pèrdues. I encara més: en el camp de la instrumentació per a recerca, Hexascreen, spin-off de la Universitat Autònoma de Barcelona, capta Telstar com a soci industrial amb suport d’Avançsa. Transmural Biotech es consolida com a spin-off i s’especialitza en diagnòstic per imatge. Starlab llança Enobio, un casc ergonòmic per fer anàlisis d’ones cerebrals sense fils. En definitiva, hi ha moviment, sens dubte, i els qui fa pocs anys presumíem de conèixer tot el que es bellugava al sector, ara ja no ho podem dir. El sector ha crescut, ha madurat, i està agafant una interessant acceleració.

Com es tradueix aquest moviment en termes industrials? Aquí potser és on hem de ser pacients. No és, per definició, un sector explosiu pel que fa a la creació de llocs de treball, en la mesura que està molt fragmentat i la tendència és cap a l’externalització de totes les activitats no nuclears ni estratègiques. El seu creixement està basat en pimes de grandàries mitjanes, de vora trenta persones, que eventualment són adquirides per empreses grans o s’agrupen per formar empreses més sòlides. Tot i això, algunes xifres: Advancell, EraBiotech, Oryzon i Enantia, quatre empreses que sent noves ja són considerades «veteranes» i «consolidades», tenen una plantilla de dues-centes persones en total, pràcticament el 70% de les quals es dediquen a la recerca. La seva facturació és reduïda, potser no arriben entre totes als quinze milions anuals de vendes reals, però els seus actius intangibles són cada vegada més valuosos. Només en el cas d’Advancell estaríem parlant que els seus productes tenen potencials de vendes superiors als cinc-cents milions d’euros anuals (i tots ells tenen l’origen en tesis doctorals i estan vinculats a la universitat a través d’acords de llicències amb royalties significatius). Un altre cas interessant, Archivel Farma, una empresa que potencialment pot canviar la manera com es tracta la tuberculosi a escala mundial. En pocs mesos se sabrà el resultat de les proves clíniques d’eficàcia, i, si funciona, el valor de la vacuna pot superar els cinquanta milions d’euros per unes vendes potencials superiors als tres-cents milions anuals.

Com a conclusió general, durant els darrers deu anys el que hem fet és bàsicament un canvi cultural, hem interioritzat que hi ha un coneixement molt ric i que aquest coneixement representa una gran oportunitat de creació de valor. Això va començar a la UB, però s’ha estès a totes les institucions de recerca del nostre país, que han consolidat agències de transferència de tecnologia. Hem madurat estructures de suport transversal del tipus Biocat, hem madurat un petit sector emergent que creix un 30% anual i que no és sensible a la crisi. En només deu anys s’ha creat un «sector biomèdic» paral·lel, complementari al tradicional model industrial de les farmacèutiques catalanes; s’està movent. Li manquen recursos per al creixement, més inversió privada tant de capital risc com de socis industrials, però els projectes avancen. El que fa només cinc anys era impensable ara és una realitat: una de les noves empreses cotitza al mercat alternatiu borsari (MAB); hi ha projectes en fases clíniques que fa cinc anys no eren més que tesis doctorals patentades; un projecte català, sorgit d’un hospital, pot canviar la tuberculosi si els resultats hi ajuden… I ara es comencen a moure els hospitals. El primer, el Clínic de Barcelona, però Sant Pau i Vall d’Hebron no en queden enrere. El privilegi dels metges, que és el d’observar a primera línia operativa quines són les necessitats reals dels pacients, es comença a transformar en bones idees empresarials i s’està creant una bona base per la maduració d’un sector medtech, o de tecnologies mèdiques, amb cicles de maduració i inversions molt més curts que el biotech i amb incerteses tècniques molt menors. La iniciativa pionera del Col·legi de Metges de Barcelona anomenada «El metge emprenedor», dirigida pel Dr. Lluís Pareras des de fa tres anys, ha servit de referent per introduir als hospitals i als metges practicants el mateix canvi cultural que ja hem descrit per a les universitats, centres de recerca i investigadors bàsics.

Pot la biomedicina, en un sentit ampli, exercir de palanca de canvi per al model productiu del nostre país? Segurament no per ella sola, però és evident que a llarg termini el potencial de creació de valor del sector és enorme, ajudarà que la indústria farma local no perdi competitivitat i continuarà sent un sector de creació neta d’ocupació, amb creixements explosius en la seva facturació, encara que a llarg termini. Totes les bases estan donades perquè continuï creixent, creant noves empreses i captant recursos privats, de socis industrials, de la borsa o del capital risc local i internacional. El panorama ha de ser necessàriament optimista.

Tenim, doncs, un «sector biomèdic». Ens manca una mica de temps i de massa crítica per tenir un «mercat biomèdic» atractiu i dinàmic a l’estil de Medicon Valley, de l’àrea de Boston o de Cambridge (Regne Unit). Des del sector públic cal no descuidar els mecanismes facilitadors, els incentius fiscals i les polítiques sectorials que ajudin al naixement i també al creixement, particularment de la primera etapa, d’aquestes empreses biomèdiques innovadores de nova fornada. L’aspecte més important a tenir en compte és que la tecnologia i el coneixement no són factors limitadors, ja que en produïm de bones. Cal transformar el coneixement que generem en valor, i per això necessitem aquest sector, que va creixent, moltes vegades «a pesar de», i que creixerà més si es manté i es potencia el suport institucional.