Jordi Cabré
Article / 12 de desembre de 2006
Llegeixo que els funcionaris de la Generalitat cobraran 50 euros com a “plus” per l’únic concepte de no faltar a la feina. És a dir, cobrar per ser-hi. Es pretén d’aquesta manera desincentivar l’absentisme laboral, la qual cosa ja ens indica una determinada situació del funcionariat a casa nostra. La simple presa de la mesura, per si sola, mostra les mancances de motivació que tenen els treballadors públics en aquest país. No es tracta evidentment de posar més controls, ja que el control per si mateix no resol res, però sí que podria trobar-se una fórmula per implicar més el funcionari en la seva tasca: recol•locació, redefinició de feines, avaluació per competències o per resultats, treball en equip, canvi de cultura...
Però la Generalitat del tripartit ha decidit que la veritable fórmula passa per aquests 50 euros. Això sí, hi posen un topall anual de 1.700 euros i així proven (suposem) de tranquil•litzar-se una mica la consciència. Sembla mentida que avui dia encara es pretengui cobrar per pura presència, per pura existència, per pura figuració, com si els funcionaris fossin monarques. La Generalitat hauria d’entendre que al ciutadà, un funcionari que hi és però que no acaba de ser-hi del tot, no li serveix per a res. El ciutadà no està disposat a pagar de la seva butxaca, perquè és evidentment d’aquí d’on vénen els 50 euros, la simple presència d’un treballador públic a la seva cadira. Ja li costa molt d’entendre que un home esdevingui president de la Generalitat acreditant l’únic mèrit de no tenir cognoms genuïns d’aquí, ja li costa entendre que en l’elecció dels càrrecs de confiança es prescindeixi de tota mena de criteris referents als mèrits o als coneixements, ja li costa entendre que el poder públic es decideixi més en els despatxos dels partits que a les urnes, perquè al damunt la mateixa casa governamental, pagada per tots i cadascun de nosaltres, promogui dins seu unes conductes simplement presencials. És un insult per al ciutadà però també per al funcionari, que torna a trobar-se amb l’injust estigma de treballar en una veritable fàbrica de despropòsits. Ni ho mereixem els contribuents ni ho mereixen els treballadors públics, i no pot ser tan difícil buscar solucions més estimulants i imaginatives. Esperem, en tot cas, que amb aquests criteris no ens vulguin dir que els sous dels càrrecs públics també es deriva de la seva simple existència com a tals. Tot i que cada dia, francament, ho sembla més.
