Xina i Àfrica

La Xina ha multiplicat el seu PIB per deu els últims 30 anys, en un procés de desenvolupament no superat a la història, semblant al del Japó, Corea del Sud o Taiwan. En termes de paritat de poder adquisitiu el seu PIB ja és el segon del món, darrere del dels Estats Units. La Xina s’ha convertit en “la fàbrica del món”; segons l’OCDE, el 2010 serà ja el primer exportador del món (ara n’és el tercer). Té més d’un bilió de dòlars de reserves. L’efecte lògic i inevitable d’aquest creixement ha estat la projecció d’influència econòmica i política arreu del món. Fa pocs dies la forta caiguda de la borsa de Shanghai ha tingut, per primera vegada, un impacte seriós sobre Wall Street i les borses europees. On es nota més la influència de la Xina, naturalment, és als països menys desenvolupats: Àsia, Amèrica Llatina, Àfrica.

Tots aquestos països són lliures d’associar-se amb qui vulguin. Cal demanar-se, doncs, per què els països africans –com altres països en via de desenvolupament a tots el continents– estan reforçant tant els seus llaços amb la Xina? La resposta és ben senzilla: perquè els interessa, perquè la Xina els fa bones condicions, i una estreta relació amb ella els permet reduir la seva dependència dels països que tradicionalment, d’una manera o d’una altra, els han dominat: Europa i els Estats Units.

Els països africans venen energia i matèries primeres a la Xina. Angola s’ha convertit en el principal proveïdor de petroli de la Xina, per davant d’Aràbia Saudita. La Xina fa, amb Angola i Sud-àfrica –els seus dos principals clients al continent–, un terç de tot el seu comerç amb Àfrica, que va passar de 10.000 milions de dòlars, el 2000, a 50.000 milions de dòlars, el 2006. Àfrica compra articles de consum i electrònics a la Xina: el seu baix preu els fa més assequibles als consumidors africans que els béns dels països desenvolupats. A finals de 2006 la Xina ajuda a la construcció d’infraestructures (carreteres, trens, ponts, aeroports, etc.) amb crèdits tous, per valor d’uns 10.000 milions de dòlars anuals els últims anys, a través del Banc de Desenvolupament de la Xina (els actius del qual superen els del Banc Mundial i el Banc Asiàtic de Desenvolupament combinats) i l’Export-Import Banc de la Xina. D’altra banda, la Xina ha condonat part del deute dels països africans. Durant la seva gira, el febrer de 2007, Hu Jintao va anunciar la cancel•lació del deute a 33 països africans, més la concessió de 3.000 milions de dòlars en crèdits preferencials. Milers d’estudiants africans es formen a la Xina. Cal afegir a això que el model de desenvolupament xinès, amb el seu gran èxit, resulta més atractiu per als països africans que el Consens de Washington, que tants mals resultats ha tingut a Iberoamèrica.

Sovintegen als mitjans d’informació occidentals les crítiques contra la Xina, acusada per alguns de colonitzar Àfrica. Se li retreu que faci negocis amb el Govern de Sudan, malgrat la situació de Dafur, o que no condicioni la seva ajuda econòmica al respecte pels drets humans o la democràcia. La Xina considera que és hipòcrita i, fins i tot, cínic, que diguin això països europeus que durant segles han tingut colònies a l’Àfrica, amb alguns dels exemples més repugnants de la història colonial (com ara el Congo belga), i que han esclavitzat milions d’africans. O que ho diguin els Estats Units, que han donat suport –i el segueixen donant– a dictadures arreu, sempre que els ha convingut. Sense anar més lluny, la dictadura de Franco. O la de Saddam Hussein, armat pels americans, als anys vuitanta, contra els aiatol•làs iranians. A la mateixa Xina, quan els convenia l’enteniment amb ella contra la URSS, els americans tancaven els ulls a la situació dels drets humans, pitjor que l’actual. Aquestes crítiques amb prou feines dissimulen la contrarietat de països que consideren que Àfrica és la seva zona d’influència natural en veure que la Xina els hi disputa, països que, d’altra banda, han abandonat i, en part, condemnat Àfrica a la seva dissort i a la seva misèria. No és pas difícil guanyar la partida a la Xina: només cal que els països occidentals donin als africans millors condicions que les que els dóna la Xina. Per exemple, obrint les portes als seus productes agrícoles.

Els americans també donen la culpa a la Xina del seu deute exterior, quan la veritable causa és que els Estats Units viuen per damunt de les seves possibilitats, o critiquen l’augment de la seva despesa militar, quan el pressupost de defensa nord-americà supera els dels deu països que el segueixen.

La Xina, no essent encara, de bon tros, una gran potencia, és ja massa rica i poderosa per deixar-se dictar què és el que ha de fer a l’Àfrica. Farà el que li dictin els seus interessos nacionals. Si comet abusos, seran els mateixos països africans els que li barraran el pas.