Miquel Calsina
Article / 17 d'abril de 2007
El 9 de març passat el diari Le Monde, en un dels seus titulars, consagrava François Bayrou com a membre del club dels «grans» candidats a la presidència de la República Francesa, del qual n’havien format part exclusivament, fins aleshores, Nicolas Sarkozy i Ségolène Royal. Era el dia en què es feia pública una enquesta en la que, per primera vegada, el dirigent de la UDF equiparava, amb un 24% de la intenció de vot, les perspectives de la candidata socialista (25%) i del candidat de la UMP (26%). I era el dia, també, que Bayrou va ser a Perpinyà per realitzar el que molt probablement serà el seu únic acte polític a la capital del Rosselló en aquesta llarga precampanya i campanya, que ha de culminar amb una primera volta el 22 d’abril i una segona entre els dos candidats més votats, quinze dies després.
El candidat centrista va desbordar totes les previsions i la capacitat del Palau de Congressos de la ciutat. Bayrou va fer un discurs centrat en la defensa d’un liberalisme humanista; en la necessitat de preservar la identitat regional –en aquest sentit va proposar obertament de concebre la diversitat lingüística com una riquesa i no pas com un problema-; en la necessitat de recuperar l’orgull perdut del país que poques dècades enrera podia ventar-se de tenir un dels millors sistemes educatius o sanitaris del món; en la seva voluntat de dur endavant una revolution a tota regla que erosioni definitivament els vicis de l’actual sistema institucional francès i comporti una transformació real de la cinquena República; en el seu compromís d’impulsar una major proporcionalitat en el sistema electoral; en la seva lluita contra l’exclusió social; en la necessitat de reimpulsar el projecte europeu amb un nou tractat constitucional «curt, intel•ligible i resolutiu»; i en la defensa d’una potent xarxa de centrals nuclears heretada ja de l’era De Gaulle i que és la màxima garantia per a l’obtenció d’energia neta en un moment en que el canvi climàtic ha esdevingut un problema de proporcions mundials.
Bayrou, amb el seu tarannà proper obert i interpel•lador, donant mostres de la seva capacitat de seducció malgrat la seva també evident escassetat de passió, va exposar a Perpinyà els grans eixos de la seva particular «tercera via» entre l’esquerra i la dreta, manifestant la necessitat de superar definitivament aquesta eterna i paralitzadora rivalitat; una proposta que ha arribat a calar fins al punt que avui la carrera presidencial francesa no té dos sinó tres candidats amb possibilitats reals de superar la primera volta.
Sigui com sigui i passi el que passi, el fenòmen Bayrou haurà servit almenys, sense cap mena de dubte, per posar sobre la taula les conseqüències de les mancances –de lideratge, de propostes- i de les limitacions que està reproduint a molts països d’Europa l’excessiu protagonisme d’una lluita permanent entre pols oposats, entre les dues velles retòriques omnipresents del progressisme i el conservadorisme, entre una esquerra i una dreta que fan de la seva mútua exclusió la seva principal raó d’existir.
