La política de l'habitatge als països nòrdics

En segon lloc, pel nombre de persones per habitatge. El gruix dels ocupants dels habitatges en els països nòrdics se situa en els grups d’una i dues persones (Dinamarca: 71%; Suècia: 75%; Finlàndia: 70%), en canvi, a Espanya, al 2002, encara eren predominants els grups de tres i quatre persones (49%).
 
En tercer lloc, perquè el model predominat d’habitatges ha estat i és la casa unifamiliar. Seguint amb Dinamarca, tots reconeixem, com un dels elements del seu paisatge, els reguitzells de les seves casetes de diferents colors. Doncs bé, comptant-hi, a més, les granges i les cases enjardinades, tot plegat representa més del 60% del total dels habitatges danesos.

En quart lloc, la forma de possessió es reparteix entre la propietat i el lloguer (a excepció de Finlàndia, on clarament la propietat és majoritària amb un 64%). Sobre aquest aspecte cal fer algunes consideracions. La forta implantació del lloguer està relacionada amb els sistemes del benestar social. Les estadístiques ens ho confirmen. El 43% dels habitatges llogats a Dinamarca, el 53% a Finlàndia i el 46% a Suècia (segons un estudi del 2003 de l’Agència Nacional Danesa per a l’empresa i l’habitatge sobre tota la UE amb dades del 2002) estaven destinats a cobrir necessitats socials. Fora de l’àmbit nòrdic també es pot constatar aquesta relació. Així, als Països Baixos aquesta xifra és del 76%; a Irlanda, del 48% i a França és del 45%.

També hi juga la tradició i el desenvolupament històric de les polítiques d’habitatge. Examinem el cas danès, que és bastant peculiar i, per tant, poc imitable, però sí molt il•lustratiu. El 19% dels habitatges danesos són de titularitat pública, és a dir, són propietat d’una de les aproximadament set-centes associacions sense ànim de lucre aprovades per les autoritats locals. Aquestes associacions són governades per un consell elegit pels inquilins, i la renta es fixa d’acord amb el principi d’equilibrar les despeses amb els ingressos. Tres són els grups socials beneficiaris d’aquests tipus d’habitatges: les famílies, amb independència del seu nivell de renda, les persones grans i els joves.

Pel que fa a les famílies, els pisos més grans es reserven per a les famílies amb fills, i un de cada quatre pisos buits estan reservats per resoldre els casos urgents que es presenten a les autoritats locals.

La política de suport a la gent gran a Dinamarca ha partit sempre del principi que les persones han de continuar a la seva llar fins que puguin amb el suport que sigui necessari. Tota una xarxa d’assistència a domicili procura l’eficàcia real d’aquest principi. Al costat d’aquesta atenció hi han també els pisos per a gent gran pensionista o no amb lloguers parcialment pagats amb ajuts públics.

I, finalment, els joves estudiants o amb problemes de risc social tenen també la possibilitat d’accedir a aquests tipus d’habitatges públics.

Una forma molt important d’accedir a un habitatge és la participació en una cooperativa. A Dinamarca hi han aproximadament 150.000 cooperatives d’aquest tipus. Una part d’aquestes cooperatives, que van ser creades abans del 1980, van comptar amb ajuts públics.

Un altre aspecte que almenys haig d’esmentar és la regulació legal dels lloguers. Aquesta qüestió té una importància cabdal en qualsevulla política d’habitatges seriosa que es vulgui implementar. Les lleis daneses sobre aquest tema mereixen un estudi més acurat que una senzilla nota, però vull remarcar que la finalitat legal de garantir al propietari un determinat percentatge de rendiment sobre el valor de l’immoble és tota una idea per aprofundir-hi. I el que és més important: uns sistemes administratius i judicials eficients resolen els conflictes amb rapidesa i efectivitat.

L’exemple danès demostra que una política d’habitatge eficient no s’improvisa ni es fa sense inserir-se dintre d’un marc més ampli de la política social, coordinant totes les administracions i sense intentar interferir o adulterar les lleis del mercat. I avui hem de parlar amb claredat del mercat. Els preus de l’habitatge han pujat molt, però no només aquí, sinó a molts indrets d’Europa i del món. A Dinamarca han pujat molt més que a Catalunya i seguiran pujant, segurament no amb tanta força, mentre continuï havent-hi tanta liquiditat arreu del món, els inversors internacionals es conformin amb treure rendiments baixos de les seves inversions immobiliàries, la borsa continuï donant ensurts i els particulars pensin que els immobles són la millor guardiola i la garantia més segura de les seves pensions. A més, a casa nostra, el cost de la construcció s’ha quasi duplicat en els darrers tres anys. L’augment de preus també ha colpejat els nòrdics, i també els seus joves tenen problemes per trobar un habitatge, però estic ben segur que, amb el seu estil tranquil, basat en la discussió democràtica, però alhora eficient, resoldran aquest problema.