Sobre l'editorial "Catalunya té dret"

1. El primer té a veure amb el sentit moral de la nació, de la nostra nació, que és, com vostè molt bé diu, una porta que ens facilita presentar-nos al món com el que som. Massa gent, que desconfia d’ella mateixa i de la societat en la que viu, acostuma a presentar aquesta dimensió col·lectiva com un exercici d'egoisme, al qual caldria oposar les estructures anivelladores d'estat, en nom d'una suposada justícia igualitària. És un profund error. El conreu de la nació pot ser i ha de ser una tasca responsable, com moltes. És més, no pot ser d'una altra manera, i la història en dóna prou proves. Això no és "essencialisme". És totalment relacional, obert. No es pot negar la seva dimensió moral: som perquè ens reconeixem, i això ens fa capaços de reconèixer l'altre. Això fonamenta el sentiment i l'acció moral: l'anhel de fer que la meva acció pugui ser compresa pel màxim nombre de persones. Deixi'm dir una petita boutade, però: en certa manera, sense aquesta premissa és pràcticament impossible fer, fins i tot, negocis en el món d'avui. La diversitat del món globalitzat ho imposa. Renunciar a la pròpia nació en aquest context no té sentit. No conec casos d'èxit d'empresaris que, en el context global, vulguin renunciar a allò que són i que els ha possibilitat ser-ho, o bé que ho imposin als seus clients i treballadors. 

2. Sóc optimista, perquè crec que s'està estenent per la societat catalana una mena de sentiment positiu, en forma de reivindicació moral, que, sens dubte, es transformarà en acció política si som capaços de canalitzar la nostra energia i encarem les injustícies amb la responsabilitat que dóna la dignitat profundament entesa i el respecte a allò que hom és. Ho noto perquè crec que és perceptible amb quin disgust es reben comentaris com el següent: "Una majoria es pregunta de què ens serveix Espanya". Qui va fer aquest comentari es va equivocar. No podem acceptar, com a poble, aquest plantejament perquè estarem construint una nació sense implicacions morals, és a dir, oberta a ella mateixa, al seu entorn (Espanya, Europa...) Ni que fóssim un país independent hauríem de parlar "de què ens serveix". La malaltia europea actual consisteix a donar voltes a aquesta frase, i no voler veure les oportunitats que s'han endegat i els mals que avui no patim i que, gràcies a Europa, ens en vàrem sortir escàpols. I nosaltres no aconseguirem l’aeroport amb aquests plantejaments. Es tracta de redreçar, entre tots, una profunda injustícia, i no de fer càlculs mediocres. 

3. Ara que vénen temps en què es posarà a prova –un cop més!– la nostra capacitat per a no caure en provocacions, cal que guanyem la batalla moral. Aquesta és la que es contempla al món –encara!–- amb una enorme admiració envers Catalunya. Al meu entendre, aquest capital no està perdut i no es perdrà si entenem que les eines jurídiques que el país necessita no s'aconseguiran sense decisió, unitat, i tanta determinació com respecte, tant a l'altre espanyol com a nosaltres mateixos. Que no ens vinguin amb historicismes rovellats. Hem de fer que a Catalunya es percebi que la unitat i la integració –l'obertura a tots– pot ser també un vincle moral intern que, enllà de l'Ebre, és ben sentit i, malauradament, encara no reconegut, però fa molt de respecte. Però ho repeteixo: és sentit i reconegut, civilment parlant, malgrat que les institucions públiques espanyoles i l'Estat no ho admeten ni es volen transformar. Aquesta és una perversió institucional, perquè es fa per a compensar el creixent sentiment d'admiració real envers Catalunya, tal com es va presentar el 30 de novembre de 2005. Potser aquest cop ja no cal que arreglem Espanya, però a Espanya se li acaba el temps per arreglar-se. I a Catalunya també s'està acabant el marxisme, una continuació reactiva del franquisme que tanta influència negativa ha tingut, que ha convertit un digne sentiment d'identitat de país en una entfremdung col·lectiva, que només uns quants setciències tenien l'autoritat de jutjar. Hem estat molt babaus, però el cert és que tot això s'acaba. Els reptes del nou segle requeriran molta fidelitat a allò que hom és, als orígens, a la seva transformació i canvi. Espanya –i Europa en gran mesura– volen adaptar-se, i el cert és que s'han de transformar. Societats com la catalana ho estan comprenent millor que d’altres.