Miquel Calsina
Article / 18 d'abril de 2006
L’increment de la secularització a les nostres societats no és només una tendència consolidada des de fa anys. Si tenim en compte, posem pel cas, l’informe Joves 2005 de la Fundación Santa Maria, publicat recentment en base a una investigació sociològica realitzada a partir de més de 4.000 entrevistes a joves d’entre 15 i 24 anys del conjunt de l’Estat espanyol, es tracta d’un fenomen que segueix creixent de forma imparable.
Per posar només alguns exemples: Catalunya lidera la
baixa pràctica religiosa juvenil, amb només un 4% de practicants
regulars –encara que sigui una regularitat molt dilatada en el temps–;
i fins a un 48% es declara agnòstic, ateu o directament indiferent, una
xifra superior a la de fa només 10 anys.
Tanmateix,
aquesta realitat de secularització i laïcitat creixents no va
acompanyada –almenys de moment– d’una minva de les activitats
celebratives d’aquells "moments forts" de la vida de les persones i de
les comunitats als quals es pretén donar –per la seva transcendència i
importància– una certa dimensió pública. El que ha succeït és que, al
costat de l’oferta litúrgica que tradicionalment han ofert les
confessions religioses, apareixen avui amb força un nombre important de
cerimònies laiques que confegeixen el que podríem anomenar una
autèntica litúrgia civil. És a dir: comença a ésser possible
identificar i reconèixer una clara transposició de rituals i litúrgies
a l’àmbit secular. A Catalunya els casaments civils ja superen amb
escreix els religiosos, i creix, igualment, la demanda de funerals
laics (tot i que encara representen la meitat dels religiosos
aproximadament ) i, fins i tot –amb un èmfasi especial en països com
França, de llarga tradició laïcista– els anomenats bateigs civils o
laics.
Sense entrar a valorar
directament ara el component de paradoxa d’aquesta transposició a la
que fèiem referència, resulta interessant fer atenció a aquest procés
–paral·lel al de la secularització de la nostra societat– amb el qual
no es renuncia a "sacralitzar" determinats trets de la vida personal i
comunitària a través de rituals públics i litúrgies laiques que
cerquen, en certa manera, fórmules no religioses de cohesionar una
comunitat en moments determinats de la vida i que estan obligant les
administracions a definir, també, una oferta pròpia i suficientment
atractiva de rituals i cerimònies civils. Un dels estudiosos i
actualitzadors del corrent filosòfic del republicanisme, Maurizzio
Viroli, recordava fa unes setmanes a Barcelona, en una conferència
organitzada per la Fundació Ramon Trias Fargas, que la cerca d’una
religió civil no s’ha de concebre com una alternativa en competència
amb els rituals religiosos sinó fins i tot com una altra forma de
potenciar, juntament amb altres, la virtut civil.
