Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
06 de febrer de 2012
08 de febrer de 2012
13 de febrer de 2012
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
20 de febrer de 2012
El malalt d'Europa
Roger Jiménez
Article / 18 d'abril de 2006
La primera edició que va treure al carrer el diari torinès La Stampa després de les eleccions publicava un editorial amb el títol “Noi” (“Nosaltres”) i només aquest text: “Hem guanyat nosaltres, però en el moment en què estem escrivint encara no sabem qui som nosaltres”.
Tot un exemple de cinisme surrealista i també el més clar reflex de la situació d’un país dividit per la meitat, de dues Itàlies que es neguen la legitimació mútua i que serà molt difícil de governar. Si, com sembla, Romano Prodi es fa amb la victòria per un grapat de vots, no es podrà permetre el més mínim falliment a les seves files.
Itàlia,
com s’ha vist, ha viscut la pitjor campanya electoral des del 1948.
Aquells primers comicis parlamentaris després de la guerra van anar
precedits d’una contesa dura i acarnissada, marcada per la creixent
inquietud que provocava en l’Església la força del Partit Comunista i
també en el govern nord-americà, que prestava importants ajudes per
allunyar qualsevol amenaça que pogués provenir de l’esquerra, i fins i
tot va arribar a considerar la possibilitat d’una intervenció militar
en el cas que guanyés les eleccions. Aquest estat de coses va portar el
primer ministre democratacristià, Alcide de Gasperi, a desfer-se de
comunistes i socialistes del govern provisional de coalició que
presidia el 1947.
Gairebé seixanta anys després, l’escenari ha
canviat nominalment. La democràcia cristiana ha estat substituïda per
Forza Italia, el partit empresa de Silvio Berlusconi, i els comunistes
porten el prefix post o es denominen Demòcrates d’Esquerra (DS),
principal força de la coalició que lidera l’expresident de la Comissió
Europea, Romano Prodi. Però els molts interessos en joc ha fet que els
dos bàndols s’ataquessin amb un to agre i violent, amb fal·làcies i
mala fe, utilitzant un llenguatge que semblava desterrat de la política
italiana des de les albors de la primera república. I la desastrosa
economia del país com a rerefons, tant es així que la societat
nord-americana “Standard & Poors” invita el nou govern a afrontar
la qüestió urgent del compte públic amb un seriós programa de reducció
del deute i el dèficit.
Quan tothom donava Berlusconi com a clar
perdedor vet aquí que n’ha tret força de feblesa mobilitzant tots els
seus recursos i ha plantat cara fins el darrer moment. L’alt índex de
participació ha afavorit “il Cavaliere”, qui ha heretat els vots que
anaven abans a la Democràcia Cristiana. Aquest escenari no pinta gens
bé, l’estabilitat política està en joc i ja es fan pronòstics sobre
unes properes eleccions si és que els dos blocs del centredreta i
centreesquerra no arriben abans a un gran pacte per formar un govern de
concentració. Però, dissortadament, Itàlia no és Alemanya.
