El malalt d'Europa

Tot un exemple de cinisme surrealista i també el més clar reflex de la situació d’un país dividit per la meitat, de dues Itàlies que es neguen la legitimació mútua i que serà molt difícil de governar. Si, com sembla, Romano Prodi es fa amb la victòria per un grapat de vots, no es podrà permetre el més mínim falliment a les seves files.

Itàlia, com s’ha vist, ha viscut la pitjor campanya electoral des del 1948. Aquells primers comicis parlamentaris després de la guerra van anar precedits d’una contesa dura i acarnissada, marcada per la creixent inquietud que provocava en l’Església la força del Partit Comunista i també en el govern nord-americà, que prestava importants ajudes per allunyar qualsevol amenaça que pogués provenir de l’esquerra, i fins i tot va arribar a considerar la possibilitat d’una intervenció militar en el cas que guanyés les eleccions. Aquest estat de coses va portar el primer ministre democratacristià, Alcide de Gasperi, a desfer-se de comunistes i socialistes del govern provisional de coalició que presidia el 1947.

Gairebé seixanta anys després, l’escenari ha canviat nominalment. La democràcia cristiana ha estat substituïda per Forza Italia, el partit empresa de Silvio Berlusconi, i els comunistes porten el prefix post o es denominen Demòcrates d’Esquerra (DS), principal força de la coalició que lidera l’expresident de la Comissió Europea, Romano Prodi. Però els molts interessos en joc ha fet que els dos bàndols s’ataquessin amb un to agre i violent, amb fal·làcies i mala fe, utilitzant un llenguatge que semblava desterrat de la política italiana des de les albors de la primera república. I la desastrosa economia del país com a rerefons, tant es així que la societat nord-americana “Standard & Poors” invita el nou govern a afrontar la qüestió urgent del compte públic amb un seriós programa de reducció del deute i el dèficit.

Quan tothom donava Berlusconi com a clar perdedor vet aquí que n’ha tret força de feblesa mobilitzant tots els seus recursos i ha plantat cara fins el darrer moment. L’alt índex de participació ha afavorit “il Cavaliere”, qui ha heretat els vots que anaven abans a la Democràcia Cristiana. Aquest escenari no pinta gens bé, l’estabilitat política està en joc i ja es fan pronòstics sobre unes properes eleccions si és que els dos blocs del centredreta i centreesquerra no arriben abans a un gran pacte per formar un govern de concentració. Però, dissortadament, Itàlia no és Alemanya.