Ningú no podia preveure amb certesa, per exemple, que una qüestió
vinculada tant directament a les creences podia comportar un conflicte
diplomàtic, comercial i polític de proporcions mundials com està
provocant l’aparició diverses caricatures del fundador de l’Islam, el
profeta Muhammad, en un diari danès –el Jyllands Posten- i la
seva reproducció posterior a d’altres mitjans de comunicació de
diversos països europeus. A França, aquest assumpte –una crisi sense
precedents i que sembla anar in crescendo- ja s’ha cobrat la primera “víctima” amb el cessament del director del rotatiu sensacionalista France Soir,
propietat de l’egipci Raymond Lakah, que va justificar l’acomiadament
com un signe de respecte a les conviccions íntimes de l’individu; un
exemple més de la profunda complexitat del debat de fons que afrontem.
El
que està succeint aquests dies, ens porta sens dubte a plantejar
diversos dilemes alhora. Un d’ells consisteix a preguntar-se si
realment són les creences les que condicionen la política o és la
política la que determina i exprimeix –i no sempre amb les millors
intencions- el rol estratègic que poden jugar les creences en moments
determinats. És a dir: d’una banda veiem certament com una qüestió
vinculada a la fe i a les conviccions religioses profundes d’una
comunitat d’individus que s’ha sentit profundament ferida i ultratjada,
ha tingut conseqüències comercials i diplomàtiques importants (incendis
a diverses ambaixades europees en països de l’Orient Mitjà, boicots de
productes occidentals, etc.). Però, a tenor d’algunes reaccions
s’observa, sobretot, com les creences poden ésser instrumentalitzades
per a justificar actituds derivades d’interessos estrictament polítics
o geoestratègics d’una banda, o per a carregar directament contra
constel·lacions d’idees i de drets que són a la base de la democràcia.
Això es així, per exemple, quan determinats líders d’organitzacions
islàmiques radicals aprofiten l’avinentesa per a incitar directament a
l’odi, a la ira, al refús i fins i tot a la violència contra tot allò
–el bo i el dolent- que representa Occident. O quan, més
específicament, l’Iran, entre l’espasa i la paret per la resolució de
l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) que exigeix la
suspensió immediata del seu programa nuclear, qualifica l’afer de les
caricatures d’”atac organitzat al món musulmà”. O quan, en definitiva,
veiem grups de manifestants pels carrers de Londres atiant la por i la
ràbia tot esgrimint pancartes amb eslògans tant dramàtics i sòrdids com
“Liberalisme a l’infern!” o “Mort per als que insulten l’Islam!”.Tot
plegat configura un panorama preocupant i de difícil solució.
Llibertat
o responsabilitat? titulava un diari de prestigi del nostre país com si
es tractés de dues coses incompatibles i sobre les que cal optar o bé
per una o bé per l’altra. La resposta hauria de ser: llibertat i
responsabilitat. Si com s’ha repetit en multitud d’ocasions amb tota la
raó del món, no hi ha llibertat possible sense responsabilitat, això es
fa encara més evident en un món globalitzat en el que creences,
tradicions i sensibilitats molt divergents o fins i tot oposades, es
troben cada dia cara a cara. En aquest context el que cal promoure són
les condicions per a un diàleg constructiu i possible i no un debat
pervers que pot esdevenir nefast per a la convivència.
Sigui com
sigui, el conflicte que ja s’ha batejat com el de les caricatures de
Déu, és una manifestació claríssima del fet que les religions
configuren avui un dels elements d’identitat cabdals. Una realitat la
força, la preeminència i les conseqüències de la qual més val no
menystenir en excés.
