Valentí Popescu
Article / 08 de febrer de 2006
L’arribada de Hamas al poder a Palestina espanta molt més que no pas amenaça la fràgil, molt fràgil, estabilitat política del Pròxim Orient. El que ha mobilitzat al món democràtic en contra d’un govern islamista són els principis radicals que ha anat exhibint Hamas al llarg de la seva existència, al marge -i a vegades en contra- del poder palestí.
Un anàlisi de la conducta de Hamas obliga a concedir-los, almanac,
el benefici del dubte. Ja que si bé la base ideològica del partit és
fonamentalista i dogmàtica, la seva conducta ha estat sempre
pragmàtica. No ha estat mai més terrorista que la pròpia Al Fatah (i el
mén occidental no ha rebutjat dialogar amb Arafat i els seus, titllats
durant anys, com Hamas, de terroristes) i a la darrera fase del
conflicte palestí -els darrers 16 mesos- Hamas no ha comés cap
atemptat… cosa que els guerrillers d’Al Fatah no poden dir. Hem de
recordar que l’independentisme palestí tampoc acceptava l’existència
d’Israel quan no tenia el poder. I va acabar negociant amb Israel quan
va tenir poder i reconeixement internacional.
Pors i recels
apart, Hamas és una realitat legítima des que ha guanyat unes eleccions
“netes” i se l’ha d’acceptar com interlocutor -i beneficiari d’un ajut
internacional de 500 milions llargs d’euros -perquè qualsevol altra
alternativa és pitjor.
Suspendre aquest ajut, gràcies al qual viu
pràcticament tot el poble palestí, perquè Hamas es negui a renegar
d’uns principis que cada cop aplica menys, significaria condemnar el
món palestí a la misèria i els caos; abocar-lo a la violència i a la
desesperació. A més, significaria també deixar-lo en mans del
radicalisme militant, tota vegada que els donants alternatius serien
llavors l’Iran, Al Qaeda i companyia. I pel que fa a la solució d’una
intervenció militar, avui no la volen ni Brussel·les ni Washington.