L’envelliment no és cap problema

Es parla de les greus conseqüències que això comporta per als sistemes sanitaris i d’atenció social, per a les pensions i, en general, es pinta el món futur com un escenari crepuscular ple de gent gran i sense la plena capacitat per tirar endavant el munt de meravelles que la tecnologia ens està prometent. Aquest quadre lliga molt bé, a més, amb les visions catastrofistes i, en molts casos, apocalíptiques, que a principis d’aquest segle tenen tant predicament.

 La realitat, però, és ben diferent. Per primera vegada a la història la humanitat té al seu abast la possibilitat d’acabar amb l’escàndol de la pobresa, gràcies a la immensa creació de riquesa dels darrers anys i a la que pot crear en el futur més immediat, fins i tot malgrat els greus problemes de la seva distribució. Per primera vegada hi ha la possibilitat d’humanitzar molt més la feina, reduint fins a la marginalitat les feines que necessitin força física i substituint tota la feina pel treball creatiu. Per primera vegada tenim les eines per fer augmentar de tal manera la productivitat –el motor de la riquesa– per poder modificar de forma substancial la nostra jornada laboral. I per primera vegada la persona humana pot gaudir molt més temps del seu dret principal, el dret a la vida. Aquest fet és una conquesta formidable. L’envelliment és el resultat d’un èxit.

 Els problemes no vénen d’aquest èxit. Han vingut i vénen de la seva imprevisió. I també, i cal dir-ho sense embuts, de la discriminació que pateix la gent gran. Malgrat que els demògrafs i els estadístics ens anaven avisant sobre les creixents baixes taxes de fertilitat i les creixents baixes taxes de mortalitat. Malgrat que era clarament constatable que cada cop més la gent arribava a edats més avançades i en molt millors condicions. Malgrat tot això s’anava avançant l’edat de jubilació, s’afavoria les jubilacions anticipades, es considera “bona pràctica”empresarial posar al carrer els treballadors grans, s’accepta com a regla general que les persones grans no s’adapten a les noves tecnologies, que l’experiència, en temps de canvi, no té cap valor, que, a més, són més cars, etc.
 
No estem preparats per a aquest canvi. Bé, tampoc no ho estem gaire per al gran canvi –la revolució del coneixement–, però almenys en aquest molts l’han reconegut, s’hi han adaptat i, fins i tot, n’han tret profit, tot i que milions de persones en el món que ja hi viuen immersos encara no en són conscients. La primera cosa que cal és un canvi d’enfocament. La vida ha deixat de ser una cursa marcada per etapes. No hi una edat per formar-se, una altra per treballar i una altra per gaudir de la jubilació. En l’edat del coneixement, formació i treball són la mateixa cosa. Només és una qüestió de grau. El temps de treball s’haurà d’organitzar de manera radicalment diferent, tant pel que fa a la jornada diària com al llarg de la vida. A mesura que passin els anys, segons la capacitat de la persona, aquesta podrà anar reduint la seva jornada progressivament. Les jubilacions seran “a la carta”, amb una garantia mínima per a tothom per evitar situacions de marginalitat o pobresa. Els sistemes de pensions actuals no estan dissenyats per fer front a una situació com la que s’albira. Naturalment, les persones amb incapacitats o dependents han de continuar tenint els seus sistemes de protecció propis. Un avís: en l’estudi de les Nacions Unides abans esmentat es fa referència al suport que els familiars fan avui i a l’esforç més gran que hauran de fer dintre del període objecte de l’estudi. En una paraula: la societat del futur immediat sense la família no és sostenible.
 
Parlem ara de la discriminació. Aquest és un factor que ha fet molt mal i que ha ajudat a presentar la gent gran com una rèmora dins del món laboral, com una càrrega per a les famílies i com una mena de paràsit social. En primer lloc, cal dir que avui una persona de setanta anys i més pot estar en tan bones condicions mentals i físiques com una persona de seixanta fa vint anys. És a dir, en pujar el llistó de l’edat ha pujat en “tot”. Naturalment depèn de les circumstàncies de cadascú i del tipus de feina. En segon lloc, l’experiència és un element important, no només des del punt de vista professional sinó, i principalment, des del punt de vista de saber reaccionar davant de determinades situacions. En tercer lloc, ara que tants s’omplen la boca dient que “les persones són el més important per a l’empresa”, que és veritat, convé recordar que una obligació de l’empresari és mantenir l’ocupabilitat del treballador per si un dia ha de prescindir dels seus serveis, si més no per aplicació de la “responsabilitat social”. En quart lloc, un treballador format a la pròpia empresa, d’habilitats conegudes, honest i lleial, és un col•laborador inestimable i el seu manteniment té un sentit exemplar. I en cinquè lloc, el mercat de treball immediat estarà marcat també per aquest factor de l’envelliment general i, per tant, sortirà a compte ocupar-se dels de casa.
 
El món que tenim al davant no és un món fàcil. Mai no ho ha estat. Però la nova gran revolució el fa apassionant. I també per a la gent gran. La societat no els pot marginar del món laboral, que és el mon on es cou de manera principal, a més de la família, la sociabilitat, i no perquè no pugui fer-ho, que no podrà, sinó perquè no seria just. El fet de viure més anys i viure’ls millor ha estat una gran conquesta de la racionalitat científica i de l’esforç humà.