L'Europa de les idees i els programes, no la de les coalicions

De tots els governs de coalició europeus, el que funciona, aparentment més harmoniosament –que no és el mateix que millor–, és l'alemany. Clar que regir un país en època de bonança –i Alemanya està ara en una conjuntura molt positiva– és relativament fàcil. I ho és, sobretot, perquè permet als dirigents no embarcar-se en canvis profunds, justament el que està fent Angela Merkel des que va guanyar pels pèls la cancelleria. Aleshores, la CDU (cristianodemòcrates) es va aliar amb l’SPD (socialdemòcrates) per resoldre els problemes més grans i més vells –sobretot econòmics¬– que patia el país. La coalició no ho ha fet, i ha estat l’empresariat, la societat en general, qui ha tornat a posar la república en el camí de la bonança.

L'estabilitat alemanya es deu també al fet que aquesta aliança “a la vora del parlamentarisme” –unió dels dos gran partits nacionals, cosa que ha reduït l'oposició a un grapat de diputats– l'han enfocat socialdemòcrates i cristianodemòcrates com una preparació per a la conquesta en solitari del poder en els pròxims comicis generals. I, mentrestant, tots dos partits van més o menys al compàs per a la gestió governamental quotidiana, sense abordar cap canvi transcendental. L'actual gabinet Merkel no ha adoptat cap decisió que marqui nous rumbs a Alemanya o a la Unió Europea.

El presidencialisme de Sarkozy

En realitat, la coalició alemanya funciona en pau, perquè és una treva de partits més que un programa de govern. En altres nacions –des d'Ucraïna, Polònia i Romania fins a Itàlia, per citar solament els casos més flagrants– moltes coalicions s'han fet per ànsies de poder partidista, molt més que per esperit de servei a la pàtria. I hi ha programes governamentals, però estan orientats, sobretot, a garantir o incrementar les quotes de poder dels partits i els seus prohoms. Les conseqüències han estat un descrèdit creixent dels homes públics i un distanciament del poble pla dels models parlamentaris tradicionals.

En resum, han estat conductes que s'han vist també per aquí. Conductes  oscil•lants entre la por d'enfrontar-se a l'opinió pública per l'adopció d'unes mesures –de la bondat de les quals no s'està gens segur– i el pànic a perdre unes quotes de poder o beneficis –que no van sortir de les urnes, sinó dels manejos després a les bambolines parlamentàries– que no per la voluntat dels pobles.

A França, país presidencialista, també hi havia símptomes d'aquesta ruptura entre la societat civil i la política professional. I allà, a diferència d'Alemanya, el president electe Sarkozy va entendre que la seva obligació després de les eleccions era deixar ben clar que l'essencial del seu Govern són les idees, no les afiliacions. Per posar en pràctica les seves idees ha escollit als qui creu els millors homes d'un o altre partit –amb el benefici secundari de privar els rivals dels millors elements de les seves files.
També en contrast amb els mètodes pactistes, Sarkozy no flirteja amb tots els interlocutors polítics per guanyar-se un munt de somriures, sinó que ha dit al poble francès amb tota claredat cap a on vol anar. Per a ell, l'aliança de França amb els EUA és primordial, sense assumir per això els errors de Bush a l'Iraq. I amb la mateixa claredat ha dit que cal conviure amb la Rússia de somnis imperialistes de Vladimir Putin, però amb les obligades desconfiances que genera la política actual del Kremlin. I finalment, el president gal ha fet gala d’una solidaritat europeista..., sempre que Europa es defineixi i digui el que vol.

A Sarkozy no li espanta la impopularitat que genera en vasts sectors de la UE una política immigratòria dura o una actitud identitària dura. En el cas de Turquia, l'ingrés del qual a la Unió Europea va topar sempre amb les reticències franceses, el president va ser molt coherent. França, en aquest cas, farà el que vulgui fer la resta de la UE, però només després que la Unió hagi reflexionat sobre el que és i per què ho és. I si al final d'aquesta anàlisi d'identitat –va assegurar Sarkozy– la UE decideix que Turquia ha d'integrar-se, l'obstinació no es frustrarà pel vet francès.