La saviesa, un capital de la gent gran

Aquesta visió molt estesa, i el que és pitjor, molt aplicada en el món laboral, es basa en una greu confusió sobre “capacitat bàsica” i “capacitats tecnològiques”. Aplicant un símil gramatical seria confondre el substantiu amb l’adjectiu. És a dir, una cosa són les capacitats intrínseques de la persona, que són el resultat de la seva herència genètica, de la seva educació, de l’afectivitat rebuda i de les vivències de tot tipus que, al llarg de la seva vida, ha anat acumulant, i una altra de ben diferent, radicalment diferent, són les seves qualificacions professionals.

En la nova era, en la que ja estem immersos, en la societat del coneixement, es necessitaran cada cop més les qualitats següents:

a) Criteri. L’allau d’informació serà de tal magnitud que la tasca dels professionals que es dediquen a seleccionar-la acabarà sent quasi irrellevant per més que s’automatitzi o es robotitzi. La capacitat d’anàlisi, que no s’aprèn dels llibres sinó de la vida, serà fonamental. Alguns especialistes escriuen que els anys propers viurem una mena de “vida caòtica” en el camp econòmic, no ho diuen en un to alarmista, ho diuen en el sentit que els canvis van tan ràpids que és difícil fer previsions ni tan sols a mig termini. ¿Qui estarà en millors condicions per navegar en un món tan incert: el qui porta anys dirigint una nau i que té la cara marcada per milers d’onades adverses, cops de vent amagats i dures nits de tempesta o el jove matalot, valent, i amb molts títols a la butxaca, però que fins ara no havia pujat mai en un vaixell?

b) Serenor. En una era tan apassionant i alhora tan canviant, instal•lada en una mena de turbulència continua, cal mantenir, sobretot en el món de la política i en el món empresarial, el cap fred per esbrinar el gra de la palla i, principalment, per mantenir les institucions bàsiques i desenvolupar els drets personals i l’enriquiment dels pobles. Cada cop els reptes són més grans i les oportunitats també. Tot això exigeix un munt de decisions a tots els nivells, i persones amb capacitat per prendre-les sense por, però sense irresponsabilitat o amb una banalitat escandalosa, cosa massa freqüent avui.

c) Superació dels errors. Equivocar-se és fruit de decisions i anàlisis equivocades. Dels errors es pot aprendre molt, si se n’identifica bé la naturalesa, la seva causa i l’alternativa correcta. Es necessita molta fortalesa personal i experiència per reconèixer l’error, no desanimar-se i fer-ne un diagnòstic correcte.

d) Comprensió de l’altre. En un món tan interactiu i tan interdependent, l’empatia és una capacitat fonamental. Molts dels conflictes actuals deriven d’una manifesta falta de comprensió dels punts de vista de l’altre, de la seva cultura o dels seus interessos preferents. També aquesta comprensió comporta una relativització de la importància de les coses. Amb el temps prioritzes molt més les coses que realment valen i aprofundeixes en el sentit de la vida.

Totes aquestes aptituds formen part del caràcter personal, però només s’adquireixen pel transcurs del temps i no s’aprenen en cap llibre o curs de formació. I aquí rau el paper clau que les persones grans poden tenir en les institucions i en tota mena d’organitzacions.

El prejudici contra la gent gran és simplement això, un prejudici, basat en uns axiomes suposadament incontestables i que la realitat diària desmenteix amb contundència quan es constata el brillant paper que moltes persones grans tenen en diversos camps de l’activitat humana.

També les persones grans hem de saber aplicar la distinció que feia al principi d’aquest escrit. Moltes vegades tenim la temptació de confondre el que és bàsic amb el que és accidental. Emparats amb l’experiència podem sacralitzar allò que era vàlid només en funció de determinades circumstàncies que, per sòlides que ens poguessin semblar, no es poden aguantar en els temps revolucionaris que vivim. Precisament això és el que dóna peu al retret de la manca de flexibilitat i d’adaptabilitat de la gent gran.

Flexibilitat és una de les paraules clau del nostre temps, sobretot a les societats inserides dins del grup que segueix als capdavanters de la societat del coneixement, com la nostra. Això vol dir que les persones grans han de poder treballar, sense marginacions ni discriminacions de cap mena, d’acord amb les seves possibilitats físiques –que determinaran el seu particular règim de treball–, fins que vulguin, en un marc de flexibilitat legal que permeti diferents opcions tenint en compte l’equilibri dels interessos dels diferents implicats: la comunitat, l’empresa i el treballador.