La societat evoluciona, ha augmentat el nivell educatiu i social dels ciutadans. I aquest cada cop és més capaç de tenir i expressar una opinió pròpia sobre el que es discuteix en l’àmbit de la política. En canvi, augmenta significativament el nivell abstencionista en els processos electorals, com hem vist recentment. I és preocupant.
Sempre és difícil fer una transportació simple, mimètica, de les fórmules que en altres països funcionen, i des de fa temps. Països com Suïssa, Itàlia, la República Federal d’Alemanya, els Estats Units, l’Uruguai, per citar-ne només uns quants, tenen elements de participació ciutadana directa en els afers polítics, sobretot pel que fa a la consulta popular de temes d’interès capital o d’iniciativa legislativa. Per centrar-nos només en el continent europeu, en la dècada dels noranta es van celebrar 248 referèndums –més de la meitat dels que hi ha hagut a tot el món, que eren 405– i 115 d’aquests van ser-ho a Suïssa, que és el país on aquest element de participació ciutadana té una tradició de més de cent anys. Això pel que fa a consultes a nivell d’Estat. Si prenem com a base la consulta a nivell regional o local, podem posar l’exemple de l’estat alemany de Baviera, on, en set anys que fa que es va introduir aquest mecanisme, se n’han fet més de cinc-cents. D’altra banda, si miréssim les noves constitucions de països del centre i de l’est europeu, sorgits als noranta després de la desintegració de la Unió Soviètica, veuríem com majoritàriament han introduït mecanismes de control i participació ciutadana en les grans decisions polítiques. En aquests països, tots ells democràcies de nova implantació, s’han celebrat no menys de noranta consultes popular o referèndums, en temes que incloïen des de la seva pròpia independència (de l’antiga Unió Soviètica) a la retirada de tropes russes.
Ha suposat l’ús d’aquestes consultes populars tant a Suïssa, Alemanya, o als Estats Units, restar força, influència i confiança en els representants polítics i les seves institucions? Evidentment no. Pot passar –i, de fet, en alguns passa– que la desconfiança hi sigui, però tindrà altres causes. En tot cas, les iniciatives populars el que fan és forçar un nivell alt d’activitat política en períodes no estrictament electorals i potenciar el contacte dels polítics amb els seus representats, obligats a tenir en compte la seva opinió.
A l’Estat espanyol els processos de participació popular han estat comptats. En l’àmbit de tot l’estat, en trenta anys, tres referèndums: el de l’entrada a l’OTAN, el de la Constitució Europea i el que va servir per ratificar la Constitució després de la seva aprovació a les Corts. A nivell autonòmic, hi ha hagut els preceptius referèndums de ratificació dels estatus d’autonomia. En aquest cas, l’eficàcia i la validesa de la consulta queda supeditada a les decisions que pugui adoptar un tribunal constitucional la independència del qual està sota mínims. On queda, en aquest cas, la voluntat popular?
D’altra banda, la iniciativa per convocar qualsevol tipus de consultes, en qualsevol àmbit, està constitucionalment supeditada a l’aprovació del Consell de Ministres, fins i tot els d’àmbit local municipal. El dret a la consulta, doncs, queda del tot condicionat, amb el perill que pot suposar allunyar l’acció política del que realment pensen i desitgen els ciutadans. Un aspecte que caldrà tenir en compte i posar sobre la taula en plantejar reformes en la Constitució i que cada cop reclama més urgència.
