La perversió democràtica del populisme

No cal dir que els homes i les dones així “recompensats” sortien molt contents de l’audiència i, a la vegada, el general Perón s’assegurava una fidelitat electoral que li permetia seguia en el poder. Des d’aquesta escena –que Vilallonga descriu amb la seva habilitat reconeguda– fins als exabruptes d’Hugo Chávez contra l’expresident Aznar han passat cinquanta anys, però el populisme continua essent una de les grans temptacions dels polítics sud-americans. Naturalment, de populisme n’hi ha hagut sempre. Recordem, per exemple, que les festes d’inauguració del Coliseu romà, l’any vuitanta de la nostra era, quan governava l’emperador Tito, van durar cent dies! També és cert que el populisme no és una exclusiva dels polítics sud-americans i que no hem de mirar gaire enllà per trobar polítics que governen, o que tenen la temptació de governar, a cop de talonari, o a través de l’adulació més o menys permanent de l’electorat. El problema, però, s’agreuja en aquells països on les estructures democràtiques encara són febles i on l’opinió pública demostra una volubilitat fàcilment manipulable.

Les polítiques populistes no solucionen cap dels problemes que pretenen arranjar. Simplement, els ajornen. El cas més significatiu és, justament, el de l’Argentina, que va passar de ser un país ric a ser un país pobre a conseqüència, en bona part, de les polítiques populistes del peronisme i els seus seguidors. Alguns països llatinoamericans semblen haver après la lliçó i, en aquest sentit, la política que està duent a terme el president Lula, al Brasil, és molt esperançadora. Perquè la pobresa i el subdesenvolupament no es combaten amb fórmules màgiques o amb formulacions demagògiques, sinó amb l’acceptació de les normes internacionals, l’honestedat en la gestió política i l’esforç en la inversió en sanitat i educació. I, com a fruit de tot plegat, la voluntat individual de progressar. Els catalans, i els espanyols, d’una certa edat sabem com els pobles poden superar la pobresa, perquè ho hem viscut en carn pròpia. I quan mirem enrere, i recordem les proclames dels populistes de torn, constatem que es tractava purament i simplement d’entabanadors professionals. Com aquell ministre que va ser secretari general del Movimiento durant molts anys i que proclamava la necessitat de “más deporte y menos latín”. Això no vol dir que hi hagi una recepta única, perquè cada país, i cada societat, presenta unes característiques diferents, fruit d’una història també diferent. A Bolívia, per exemple, és evident que la població indígena no pot continuar fora del circuit polític, econòmic i social, encara que el fet de ser indígena no justifica el populisme exacerbat del president Evo Morales...

Davant dels populismes, com davant de les dictadures, la millor política és mantenir una posició ferma en la defensa del sistema democràtic. I això no només per raons de justícia, sinó també per raons d’eficàcia. Els incidents que s’han produït en la darrera cimera hispanoamericana han trobat el seu caldo de cultiu en la posició poc contundent que la política exterior espanyola del Govern Zapatero ha adoptat davant de Fidel Castro i Hugo Chávez. Del populisme a la dictadura només hi ha un pas. Ho sabia el general Perón i ho sap el president Chávez. Perón va posar les bases de la decadència econòmica del seu país. Chávez està en camí de fer-ho.