Govern i crisi de les infraestructures

Fins i tot en el llibre d’estil dels mitjans de comunicació que participen del catalanisme, quan es parla del Govern, sense més adjectiu, s’està parlant del Govern català. Altres governs que també ens governen demanen adjectiu: el Govern central, el Govern espanyol, etc. És l’expressió d’aquesta voluntat de centralitat, de ser la principal referència política.

Aquesta vocació no la comparteixen els governs de totes les comunitats autònomes, per raons òbvies. L’avantatge –i l’inconvenient– del model autonòmic amb cafè per a tothom és que tenia prou grau d’ambigüitat com perquè a qui li interessés el pogués presentar com una simple descentralització administrativa i qui volgués el pogués presentar com el reconeixement polític d’una realitat diferenciada. Catalunya i Euskadi es van apuntar a la segona lectura, i gairebé tota la resta de les comunitats autònomes a la primera. Els seus governs autonòmics no es presenten mai com el Govern, perquè saben –i volen– que la referència política central per als seus ciutadans és Madrid.

Aquesta vocació de ser les institucions de govern de referència no ve de la Constitució actual ni del procés autonòmic. És consubstancial al catalanisme. I, de vegades, per poder-ho fer ha hagut d’imposar una certa solemnitat i una política de gestos que anaven més enllà de les competències reals. La Mancomunitat no era res més, en teoria, que una mancomunitat de diputacions, però el pes polític que va tenir –perquè el va voler tenir– anava més enllà de totes les diputacions sumades. És obvi que Francesc Macià va entendre la Generalitat republicana –la que volia i la que va poder ser– com la institució de govern de Catalunya, i per això va reclamar competències tan essencials i centrals com la d’ordre públic. Aquesta preocupació per ser la referència, per solemnitzar no ja la institució, sinó fins i tot el nom de la Generalitat, és el centre també de tota l’actuació del president Tarradellas. Allò que anomenem tarradellisme ha estat això, sobretot: el sentit d’estat aplicat a les institucions catalanes.

Aquesta tradició del catalanisme marca també el període més contemporani de la història. Diu la llegenda que al començament de la nova Generalitat, el president Pujol estava content que la gent s’anés a manifestar a la plaça de Sant Jaume, encara que fos per coses en les que no tenia cap mena de competència, perquè això afermava la imatge, per part dels ciutadans, que al Palau de la Generalitat hi havia el seu Govern, el lloc des d’on es governava Catalunya. En qualsevol cas, el que sí és evident és que durant la presidència de Pujol la Generalitat va reclamar i exercir competències que es podria haver estalviat, de molt desgast i poc lluïment, com és la de presons. La tan discutida política del peix al cove –discutible, però ben segur millor que una política sense peixos i sense coves– comportava precisament això: agafar tota mena de peixos quan la Bàltica es desglaçava.

Doncs aquesta tradició de cent anys s’ha trencat en la crisi de les infraestructures, en què el Govern de la Generalitat ha fet tots els esforços per tal de no semblar el Govern de Catalunya, per tal d’adreçar a qualsevol altre lloc les manifestacions que l’emprenyament ciutadà podien portar a la plaça de Sant Jaume. El Govern de la Generalitat ha fet un esforç enorme d’invisibilització, fonamentat en els silencis i en assenyalar altres responsables: el Govern central –només una mica–, però, sobretot, les empreses. En una enquesta recent, els catalans donaven la culpa de l’apagada a les empreses elèctriques, dels retards en els trens a les empreses ferroviàries... Sembla que el ciutadà creu que està governat per una coalició d’empreses, més que no pas per una institució pública.

El Govern de la Generalitat ha renunciat –contra la tradició catalanista– a ser, però també a semblar, el Govern de Catalunya. En la tradició del catalanisme, tot el que passa a Catalunya és de la Generalitat, encara que no hi tingui competències. En l’acció d’aquest Govern, només ha de respondre del que és competència estricta seva. Però encara ha anat més enllà. Quan representa que se li ha ofert la competència sobre rodalies, no l’ha volguda. I això ho han dit consellers d’aquest Govern, que es proclamarien teòricament hereus de tota aquesta tradició catalanista que relliga la Mancomunitat, la Generalitat republicana i la Generalitat actual.

Permetin-me que repeteixi, per explicar-ho, una metàfora que ja he fet servir en altres llocs. Tradicionalment, per tal de poder ser i semblar les institucions de referència política a Catalunya, la Mancomunitat i la Generalitat van estirar més el braç que la màniga, van voler semblar més del que eren, més enllà dels límits de les seves competències reals. El Govern actual no estira més el braç que la màniga, sinó que l’arronsa i no omple ni la màniga que li toca. I la màniga li acaba venint ampla.