Abstencionisme (II)

Tanmateix, es dóna el cas que –dit a l’engròs-, algunes de les democràcies més consolidades del món –i on el vot no és obligatori, com sí passa en alguns casos-, registren en ocasions uns índex d’abstencionisme crònic gens menyspreables i dignes d’ésser tinguts en compte. No dic d’ésser preocupants, perquè en el cas dels EUA, per exemple, alguns anàlisis i valoracions més tradicionals sobre la qüestió, queden cobertes pel raonament que John Kenneth Galbraith, el prestigiós economista d’origen canadenc, desaparegut enguany a l’edat de 98 anys, anomenava cultura de la satisfacció en una de les seves obres de referència. És a dir: en societats satisfetes –amb un grau de tensió i confrontació interna menys elevades-, un percentatge important d’abstenció en els processos electorals tendeix a ésser considerat normal, que no vol dir desitjable.

En alguns països, però, l’abstencionisme militant –l’abstencionisme com a actitud-, que és una cosa ben diferent de l’anterior, estaria relacionat amb un altre ordre de coses. Paradoxalment –o no- hi ha societats on un cert discurs dit progressista sobre la participació ciutadana, que tendeix –no sempre, però molt sovint- a infravalorar i menystenir els canals de participació propis de les democràcies representatives –partits polítics, eleccions periódiques, etc.-, va de bracet amb el de l’abstencionisme. Segons aquest discurs dual, democràcia participativa i democràcia representativa no són models complementaris sinó enfrontats i competitius entre sí. És, també, el discurs que pretén –paradoxalment de nou- fomentar una regeneració de la vida política des de l’abstenció. I és, també, el discurs que confon nous canals de participació amb les conseqüències de l’efecte de nimby i amb l’anomenada cultura del no.