Crec que tots plegats hauríem de tenir clar que el llegat d’un escriptor és la seva obra, no el seu comportament en vida. Dit això, quan s’entra en el terreny de jutjar conductes, cal fer-ho amb una certa equanimitat. Condemnar actituds mantingudes durant els convulsos anys de la Guerra Civil per algú que va haver de fugir del seu país per no ser assassinat, des de la comoditat de l’any 2007, és massa fàcil.
Josep Pla és una figura crucial per a Catalunya i la llengua catalana. Deixant de banda la seva extraordinària qualitat literària, l’obra completa de Josep Pla és un autèntic monument a la memòria del país. Difícilment se m’acut una forma millor de saber el que ha estat i és Catalunya que llegint les trenta mil pàgines de l’obra de Pla. Algú capaç de deixar-nos aquest tresor memorialístic mereix ja el nostre reconeixement. Per no parlar d’un altre gran llegat: una llengua viva, precisa, clara, vàlida com a model a seguir.
Què farien els francesos si tinguessin un Josep Pla? I els alemanys? I els anglesos? Ho hem pensat mai? Jo crec que hauríem de reflexionar-hi. No els veig barallant-se sobre la conducta d’un Goethe, un Molière o una Jane Austen. I possiblement ells no tinguin tanta necessitat d’un referent literari com nosaltres.
No sé quins són els motius que continuen avivant les brases de la polèmica al voltant de Pla. Les rivalitats, capelletes i enveges de fa quaranta anys ja han quedat enrere i, tanmateix, el foc segueix cremant en somort.
Josep Pla seria un referent indiscutible en qualsevol altre país. I aquí, on més el necessitem, on no tenim encara una llengua i una cultura plenament consolidades, sembla que vulguem amagar-lo per no tenir un full de serveis immaculat. M’agradaria preguntar als joves que surten dels nostres instituts i escoles quants han llegit Josep Pla. M’aventuro a dir que el percentatge seria decebedorament baix. I és una llàstima, perquè a en Pla –per exemple a El quadern gris–, un jove hi pot trobar grans dosis de complicitat davant les inquietuds pròpies d’aquesta època de la vida. D’altra banda, l’obra de Pla transcendeix les fronteres de la literatura i s’endinsa en altres mons del coneixement, fet especialment enriquidor per a una lectura de joventut.
Però tornant al lligam de Pla amb el país, m’agradaria citar un fragment de la seva obra que, no per ser a bastament conegut hem de deixar de recordar com a referent d’aquest compromís amb el país, digui’s Empordà o, per extensió, Catalunya. Pertany al capítol “El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària”, del llibre El meu poble del volum de l’obra completa titulat El meu país, i fa referència a la influència del paisatge de l’Empordanet, vist des de Sant Sebastià, en els seus inicis com a escriptor. Aquestes són les paraules que clouen l’esmentat text: “Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri –que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat”.
Pla és un home amb clarobscurs, com tants altres artistes, però la seva obra –que és el que compta– és una llum nítida que il•lumina un camí i que no podem menysprear. Hem de llegir Pla, val la pena.
