Potser ara és el moment

A part d’aquesta circumstància, veiem que l’últim informe PISA ha fet efecte, i també n’ha fet –i igualment dolent– l’informe de la Fundació Bofill. Cal afegir-hi una denúncia cada cop més insistent de sectors de la societat civil –econòmics i no econòmics– sobre la qualitat insuficient del nostre ensenyament.

Potser tot plegat configura un bon moment per a una discussió més objectiva i menys condicionada. 

Com que aquesta discussió i, eventualment, revisió tindrà una part important de crítica, seria bo que ben objectivament també s’expliqués el que ha tingut de bo l’ensenyament a Catalunya durant els darrers trenta anys. Que es parlés de l’increment d’escolaritat, de la seva contribució a la cohesió social, del seu grau d’equitat considerable, de la immersió lingüística i, fins i tot, d’un nivell que tot i quedar per sota de la mitjana dels països amb el millor ensenyament assoleix l’aprovat –potser justet, però aprovat. Fora bo fer-ho per ser justos amb tanta gent –mestres, sobretot– que s’han esforçat tant. Però això dit i fet cal admetre que la qualitat del nostre ensenyament és insuficient. Que la nostra societat, la nostra economia i les ambicions de Catalunya com a país reclamen un nivell més alt. I, en tot cas, una cosa és certa: hi ha descontentament i insatisfacció entorn de l’ensenyament.

Així doncs, què s’ha de fer?

     _______________

Aquest editorial no és el lloc adequat per exposar àmpliament tota una política en matèria d’ensenyament. De tota manera, aquest tema ha estat comentat diversos cops en aquest butlletí –editorials: Sobre la LOE i el Pacte Nacional d’Ensenyament, 25 d’abril de 2006; Carreres cientificotècniques, 5 de setembre de 2006; La frivolitat es paga, 17 d’octubre de 2006; Dissecar o impulsar, 28 de novembre de 2006; Formació, formació, formació, 3 de juliol de 2007; L’assignatura d’educació per la ciutadania i l’educació en la responsabilitat, 4 de setembre de 2007; Aufrecht durch Pisa (dempeus amb PISA), 18 de desembre de 2007.

El conjunt d’aquests articles ha posat molt l’accent en el paper primordial dels mestres a l’escola i, per tant, en la formació del professorat, en la potenciació de la figura i del rol dels directors, en la recuperació de l’autoritat i del respecte a les aules. També s’insisteix en què les escoles tinguin més autonomia. Per altra banda, més que en l’abundància de crèdits s’insisteix en els que han de ser els objectius principals de l’ensenyament, que són la lectura, l’escriptura i les matemàtiques. I també s’insisteix en què els coneixements han de ser avaluats.

Pel que fa a l’escola concertada ja comença a ser hora que el tema es tracti sense la hipocresia amb què s’ha tractat durant molts anys. També en això és un bon moment, perquè el Govern de la Generalitat està ple de càrrecs, i no poc importants, que tot i haver fet grans discursos en contra de la concertada hi porten els fills. I perquè poden conèixer millor les conseqüències econòmiques que tindria la supressió o l’ofec de la concertada. I també ara, des del Govern, poden conèixer millor la contrapartida econòmica que comporta la justa reclamació que a l’escola concertada hi hagi més alumnes procedents de la immigració.

Per tots aquests motius podria ser –i tant de bo fos així– que aquest tema cabdal de l’ensenyament s’enfoqui sense demagògia i amb coneixement de causa.
     _______________

De tota manera no serà fàcil. Perquè, suposant que el Departament o el principal partit de l’oposició hi col•laborin, tot canvi d’orientació toparà amb moltes altres dificultats corporatives, sindicals, ideològiques –ideològiques polítiques i pedagògiques–, mediàtiques, etc. I caldrà molt de diàleg. Però a favor hi pot haver la pressió social. Ara la societat ja sap que no anem prou bé. Ho saben les institucions econòmiques per la necessitat que tenen de millorar la competitivitat, ho sap tot el corrent d’opinió que reclama que funcioni l’ascensor social, ho sap la universitat, que es queixa d’una formació de base no prou bona, etc.

Si tota aquesta societat fa pressió, els partits, els sindicats i, en general, el món de l’ensenyament trobaran la manera de modificar el model educatiu en un sentit de més qualitat. I així s’aconseguirà que d’aquí a tres anys els resultats del PISA siguin millors.