Kosovo: voler i no poder

El conflicte kosovar, d'altra banda, té un enunciat simple: es tracta d'un territori que jurídicament i històricament pertany a una nació –en aquest cas, Sèrbia–, però la població actual, en la seva immensa majoria, s'identifica plenament i passionalment amb un altre estat –Albània. Conseqüentment, la població reclama la seva independència de facto et juri, mentre que la “nació propietària” la nega de pla.

El mal exemple

Aquest esquema bàsic kosovar es complica moltíssim quan es va més enllà de Sèrbia. Hi ha una sèrie de nacions –Xina, Xipre, Eslovàquia, Grècia, Romania, Rússia, Espanya, per citar només les més importants– que s'oposen a una independència plena per les conseqüències que podria tenir a casa seva un precedent així en les disputes que mantenen amb les seves respectives minories ètniques centrífugues.

I també es complica el panorama si es fa una mirada enrere a la història recent. Perquè en la Iugoslàvia del mariscal Tito, el reconeixement del fet diferencial kosovar va ser admès “en principi” pel Govern iugoslau, però les atribucions autonòmiques van ser posades en pràctica amb gasiveria i mala fe. Una mala fe que va degenerar en hostilitat agressiva quan va arribar Slobodan Milosevic al poder a Belgrad.

La desaparició de Iugoslàvia –arran de les guerres secessionistes provocades justament per Milosevic– per donar lloc a la reaparició en els Balcans dels estats nacionals existents abans de la Primera Guerra Mundial es va encallar a Kosovo abans de res per la passió –passió, per no dir odi– intolerant dels seus habitants Així, en els enclavaments serbis del país es tem que un govern kosovar desenvolupi una política sistemàtica de discriminació. I en els cercles independentistes kosovars es tem que la població sèrbia que quedi en el territori acabi essent una “cinquena columna”.

L'economia, el gran problema

En aquestes condicions, el futur immediat del Kosovo sembla ser una independència de segona classe. Una independència donada pels Estats Units i la Unió Europea –encara que sense unanimitat en aquest cas–, i boicotejada formalment per Rússia, Xina i altres nacions amb problemes amb les seves minories per resoldre.

Aquesta independència de segona permetria el desenvolupament econòmic del nou estat –com va succeir amb Taiwan– i causaria una sèrie d'inconvenients de tipus formal: des de la falta d'un prefix telefònic propi, o d'un indicador propi per a senyals d'Internet, o la impossibilitat de presentar seleccions esportives pròpies en les competicions oficials internacionals.

Aquesta independència de segona classe seria perfectament acceptable si les bases financeres, comercials i industrials actuals de la província dissident fossin millors. Pensar que Kosovo pot arribar a ser un Taiwan europeu és una quimera. Però pensar que podria anar vegetant financerament com ho vénen fent la meitat turca de Xipre és una altra quimera. Perquè, ara per ara, no hi ha cap nació disposada a fer, en favor de Kosovo, els sacrificis econòmics que està fent Turquia per sostenir el Xipre musulmà.