L’altre any Rodoreda

Llàstima que tot plegat palesa l’obstinació oficial pel gust burgès, segons definia Genet, el teatre per al públic ídem. Cal gastar, i molt, per demostrar que la cosa interessa. Genet deia que el públic burgès vol que els actors en escena transpirin, es cansin, etc., perquè així pensen que ha valgut la pena el preu que han pagat per l’entrada. El programa és això, amb algunes falsedats. A més a més, hi ha actes que, d’entrada, sabien que no es faran. Com en el cas de Frankfurt que, per sort, no ha acabat amb la literatura catalana, que ja existia abans de Frankfurt. Per cert, també l’obra rodorediana existirà després d’aquest any oficial. I existirà perquè la subsistència és a l’arrel de la mateixa obra. No van ser els mandarins de l’època –Catalunya sempre en té, per cert– els qui la van entronitzar, ans va ser el públic lector, amb aquella promoció tan elemental que és el boca-orella. Tornarà a passar el mateix, mentre teatralment, per exemple, ens quedarem més amb la sensació d’homenatge a Ikea que no pas a Rodoreda. Per altra banda, on són les obres per al teatre que va escriure la mateixa Rodoreda? On és l’edició crítica de La Plaça? Preguntes retòriques, sembla.

Hi ha un amic meu que diu que aquest any rodoredià és una mena d’opa de cert acadèmic i el seu cenacle. Segurament. No importa que les creacions que en surten no travessen les portes acadèmiques, no arriben als lectors corrents catalans, que són els qui han fet gran l’autora. Personalment, com que no pertanyo, laus Deo, al cenacle del cas, naturalment quedaré fora de programa, cosa que em fa extraordinàriament feliç, com em dóna discreta felicitat, totalment buida de cofoisme, ser autora d’una biografia seva –novetat: no subvencionada– que no tan sols ha ultrapassat una primera edició, sinó que, a hores d’ara, ja n’hi ha una versió castellana. Això, juntament amb les conferències “Rodoreda”, que he impartit des de 1998, de Veracruz –Universitat Veracruzana– fins a Nova York –New York University–, en diferents llengües, fan que apreciï molt més les invitacions des de diversos punts de Catalunya per parlar d’ella, en llengua catalana, la de Rodoreda i la meva. Invitacions que, naturalment, no formen part del programa –o “opa”– oficial.

Com a catalana, no puc agrair més que en la nostra història tinguem una Mercè Rodoreda, una autora que cert partit polític hauria de prohibir, perquè és la culpable de la col•lecta constant de nous lectors en llengua catalana. No importa que des de l’acadèmia ens venguin, per exemple, que la Maria, personatge de Mirall trencat va morir ofegada, quan qualsevol lector, de Salzes a Guardamar, sap –perquè ha llegit la novel•la, cosa que, sembla, no fan alguns acadèmics nostrats– que es llança des de la terrassa de la casa senyorívola. Tampoc no importa que acadèmics forans matin el Quimet de La plaça de tuberculosi. El/la lector/a corrent sap que mor a l’estossinada. L’obra de Mercè Rodoreda, i no sols la seva narrativa, sobreviurà les bajanades d’aquí i de fora d’aquí, de la mateixa manera que sobreviurà aquest any. La complicitat de l’autora amb el públic lector és tan potent que res no ho destrueix. I l’altre any Rodoreda, el dels lectors corrents, serà, en definitiva, el que triomfarà.