Però això no treu que es pugui afirmar, per exemple, que la democràcia és el sistema polític que millor s’escau a la idea de procés. És a dir, un sistema capaç d’adaptar-se i de reformar-se permanentment per mirar de respondre el millor possible a les transformacions a les que està subjecte la polis en el món actual, sense perdre allò irrenunciable i definitori d’una societat oberta. Tampoc no és incompatible una aproximació cauta a una qüestió de gran calat com aquesta, amb posar sobre la taula unes condicions per poder parlar de democràcia. Alguns autors afirmen que l’essència de la democràcia resideix, gairebé en exclusiva, en la celebració periòdica d’eleccions. Però totes les definicions actuals tendeixen a afirmar que si bé l’exercici del vot és una condició necessària, no és suficient. Una visió més exigent –i la democràcia requereix molta exigència– suposa tenir en compte altres elements. Un país és democràtic si, a més, es donen altres condicions, com ara: que cap àmbit de poder quedi al marge del control d’actors democràtics escollits per la ciutadania; transparència i rendició de comptes per part dels poders públics; i donar resposta a les noves demandes sorgides d’una societat plural, assegurant un marc ampli de llibertats individuals i col•lectives. Aquestes tres condicions formen un marc d’exigència que va molt més enllà de la democràcia electoral.
Posats, però, a ser escrupolosament exigents, podríem tenir en compte, per exemple: Que la democràcia no és delegable. En una comèdia recent, que vaig tenir l’oportunitat de veure, un pare es queixava efusivament a la direcció de l’escola privada del seu fill per haver-lo convocat a la reunió preparatòria de la festa de fi de curs en la que es demanava la implicació activa dels progenitors. El protagonista, molest, va etzibar-los: «Participar!, participar!, participar!... Coi, jo precisament pago per no haver de participar!». L’anècdota reflecteix una actitud força present avui en altres nivells, també en relació amb la política: la indiferència. Jo treballo, pago els meus impostos, consumeixo, etc., que els polítics facin la seva feina! Quin grau d’indiferència dels ciutadans respecte als afers públics és capaç de resistir la democràcia? És una incògnita. I no parlo ni de l’abstenció ni dels índexs de participació en uns comicis electorals, sinó d’una altra cosa. Una democràcia de qualitat exigeix també superar un excessiu grau de crispació i de polarització ideològica i d’empobriment del llenguatge. La democràcia és funcional quan hi ha confiança i coresponsabilitat: confiança entre els ciutadans, confiança entre la societat i l’estat. Com deia Bernard Crick a la seva obra En defensa de la política, la legitimació definitiva d’una democràcia vindrà de la capacitat de garantir uns alts nivells de cohesió social, un dels reptes més importants de les societats plurals. I, finalment, la democràcia ha de ser capaç de dissenyar un horitzó col•lectiu prou atractiu. Aquest conjunt de qüestions que tenen més a veure amb les actituds i amb els valors que cal promoure per disposar una democràcia de qualitat em recorden que Jacques Maritain deia que la democràcia és molt diferent d’un cert tipus de règim polític en tant que designa una filosofia general de vida humana i de vida política, i, en darrer terme, un estat d’esperit... un estat d’ànim, diríem avui, en funció de tots aquests elements.
