Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
06 de febrer de 2012
08 de febrer de 2012
13 de febrer de 2012
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
20 de febrer de 2012
L’estat dida
Natàlia Molero
Article / 28 de febrer de 2008
La prohibició és just el contrari de la llibertat, i cada dia vivim entre més prohibicions, de manera que cada dia som menys lliures. No podem conduir sense cinturó de seguretat, no podem passar de vuitanta quilòmetres per hora a la zona metropolitana, no podem fumar, no podem beure alcohol, no podem triar l’escola dels nostres fills, no podem demanar una segona opinió mèdica, no podem anar en bici escoltant música, ni sense casc, no podem menjar hamburgueses XXL, no podem viatjar amb tisoretes, encenedors, líquids i què sé jo, no podem regar el jardí ni omplir la piscina…
Ens agrada tenir un súper estat que ens controli? Fem alguna cosa per evitar-ho o, al contrari, ens hi acomodem plàcidament i que ens ho arreglin tot?
Sembla que cada vegada ens acostem més a les ficcions que Huxley va plantejar en la seva novel•la Un món feliç (1932), on l’ordre mundial està regit per un únic estat, amo absolut de tot que vetlla perquè les diferents castes de ciutadans siguin feliços i no trobin a faltar res; és clar que aquesta suposada “felicitat” es basa en la més absoluta ignorància de tot, fins i tot del passat, mentre que l’Estat sap fins i tot els més petits detalls dels seus súbdits a través d’un ull catòdic instal•lat permanentment davant de cada individu.
El canvi de nom d’alguns departaments de la Generalitat apunta aquesta tendència de l’estat dida: “salut” per “sanitat”, “educació” per ensenyament”… La salut és un estat de cada individu, l’únic responsable de la qual ha de ser ell, fins i tot ha de tenir la llibertat d’atemptar contra la seva salut si li plau –fumant, menjant gras, amb molta sal, etc.
L’educació és una tasca que també entra en la privacitat de les persones. Som educats segons la nostra cultura amb característiques que ens vénen marcades per l’origen, la família, les influències particulars de l’univers de cadascú. En un principi, són els pares els màxims responsables de la nostra educació, a mesura que passa el temps i fins que no prenem les pròpies decisions hi ha altres actors que intervenen en aquesta educació, com l’escola, l’oci, la mateixa societat on vivim, el que ens arriba a través del que llegim, viatgem… sempre, però, aquests actors que contribueixen en la nostra educació són fruit d’una decisió particular i triada.
La sanitat i l’ensenyament, en canvi, són aspectes que l’Estat ha de garantir per a tots els ciutadans. No són àmbits de decisió privada: si una persona té una llaga d’estómac o un refredat ha de comptar amb l’atenció mèdica que necessita i que l’Administració competent li ha d’oferir.
Així mateix, els alumnes han de comptar amb escoles que els donin aquells continguts propis per a cada edat amb la màxima eficiència possible, i amb l’objectiu de formar una societat d’individus preparats i cultes. L’Administració de l’Estat té el deure de donar aquests serveis i de donar-los amb la màxima qualitat i ha de deixar als individus, també, la màxima llibertat a l’hora de gaudir d’aquests serveis.
