Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
“Dura lex, sed solum lex”
Jordi Cabré
Article / 28 de febrer de 2008
La dita diu que “la llei és dura, però és la llei”, però caldria matisar-hi que només és la llei. A aquestes alçades de l’experiència en la professió d’advocat, però també en la professió de viure, un servidor arriba a la conclusió inevitable que la llei tant pot ser la solució última a molts problemes com simple paper mullat. Tot depèn de l’esperit amb què es faci servir.
La prova definitiva l’hem observada aquest últim any amb el debat que es produeix dins del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, on la presència o absència de magistrats d’un o altre perfil, segons les conveniències i astúcies polítiques de banda i banda, determinarà el futur d’una llei orgànica democràticament votada tant en cambres com en referèndum. Per tant, la llei és fràgil quan les circumstàncies determinen que sigui fràgil. Tan fràgil que sembla mentida que visquem en una tradició llatina tan absurdament legalista.
Aquest refugi constant en la llei ens porta a reglamentar de forma obsessiva fins al més mínim detall de les nostres vides, des dels gronxadors dels nens petits –que ara es veu que no poden ser de ferro– fins als límits de velocitat suposadament adequats per preservar la puresa de l’oxigen ambiental, passant per la intensitat exacta que ha de tenir un clatellot a un fill per ser considerat maltractament. Tot està previst per la llei, pel text, per la infinitat de professionals de la reglamentació que s’han creat en aquest país tan poc refiat d’altres tipus de codis normatius. A la Gran Bretanya i els països anglosaxons hi ha més confiança en el costum, en els pactes verbals, en la tradició o fins i tot en les normes de cortesia, en la jurisprudència que marca una manera de fer col•lectiva, en el sentit comú. Poques vegades han de consultar la llei vint-i-tres, barra, mil nou-cents vuitanta-sis per trobar una solució al problema, si no es tracta de lleis que dibuixen un marc molt ampli i general. La llei, al capdavall, no és sempre la veritat ni la justícia. Aquest és l’encert d’aquestes altres tradicions, justament la desconfiança dels codis i, sens dubte, això té a veure amb un menor grau de llatinització en el seu moment. Els codis en què es basen aquestes societats no són compendis d’articles sinó codis morals o ètics, o lingüístics, o gestuals, o consuetudinaris. Saben que la llei falla. I que si algun avantatge té la llei, que és el de la concreció, sovint topa estrepitosament contra la seva pròpia injustícia o el seu anacronisme o la seva irracional redacció. Ser un estat de dret no hauria de comportar sotmetre’ns a l’imperi de la llei. Pot ser un imperi tirànic. Però, sobretot, pot ser un imperi espiritualment empobridor. Un refugi dels qui no creuen en el risc ni en el progrés.
