Chantal Sébire, mestra d’escola que patia una malaltia degenerativa incurable que li provocava danys molt importants i que li produïa intensos dolors i un sofriment permanents, va apel•lar a la «humanitat» de la justícia perquè es considerés i acceptés la seva voluntat de «morir dignament». L’actual llei francesa que regula aquest tema –Llei d’acompanyament cap a la fi de la vida–, és coneguda com a Llei Jean Leonetti, nom del diputat membre de la majoria conservadora de la UMP que, per encàrrec del president Chirac i del Govern Raffarin, va presidir la ponència encarregada de la seva redacció i que va pilotar una negociació que va aconseguir la seva aprovació per unanimitat de l’Assemblea Nacional el 22 d’abril del 2005, dos anys després que el debat sobre l’eutanàsia a França es rellancés de nou amb força per la dimensió pública que va prendre un altre cas, el del jove Vincent Humbert, l’any 2003. La Llei Leonetti permet una mort assistida –una eutanàsia passiva–, però no la intervenció del metge per provocar activament la mort del pacient terminal. En definitiva: instaura el dret a «deixar morir» el pacient que així ho demana i que vol renunciar voluntàriament a un tractament que no evita l’avenç imparable de la malaltia, sense permetre la pràctica de l’eutanàsia activa, però dóna molt de pes a l’autorització d’utilitzar sedants i calmants en les dosis necessàries per «suprimir tot dolor físic o moral». Així, la llei posa tot el seu èmfasi i la seva força en les cures pal•liatives i en tractaments contra el dolor, i admet fins i tot que poden provocar l’«efecte secundari» d’un escurçament de la vida, però deixa fora, en canvi, qualsevol pràctica que pugui ocasionar la mort d’una manera activa. Aquesta llei, aprovada avui fa tres anys, va suposar una solució de consens, acceptada fins i tot per l’Església catòlica de França.
Tanmateix, el desenllaç del recent cas esmentat és prou conegut. Chantal Sébire considerava insuficient aquesta solució que implica, en la majoria de casos, la mort en el pacient ja inconscient, i davant la negativa del Tribunal de Dijon va arribar a apel•lar directament el president Nicolas Sarkozy perquè promogués la legalització de l’eutanàsia activa. Finalment, Sébire moria dos dies després de la sentència, que no va voler recórrer. Ni la societat ni la justícia francesa semblen haver volgut furgar més en les causes específiques de la seva mort, a casa seva, el 19 de març passat, tot i que plana el suïcidi assistit. Sí que ha provocat que s’obrís un nou procés de reflexió, de nou dirigit per Leonetti, de cara a explorar les possibles insuficiències i millores de la llei del 2005, plantejables a la llum de casos concrets com el de la mestra de Dijon.
No és objecte d’aquest breu article entrar ni posicionar-se en el debat eutanàsia sí o eutanàsia no. Em semblaria un despropòsit i una frivolitat fer-ho sense disposar dels coneixements necessaris en molts àmbits –una pràctica corrent, d’altra banda. Es tracta només de proposar un breu comentari sobre com i des de quina actitud s’hi atansen, per exemple, els representants de les institucions religioses.
El drama del dolor i la malaltia terminal es complex i exigeix, d’entrada, el màxim respecte a la persona que el pateix, a la seva família, i a la seva forma d’afrontar-ho. Aquesta actitud humana fonamental de respecte la va tenir –em sembla– l’arquebisbe de París, el cardenal André Vingt-Trois, actual president de la Conferència Episcopal francesa quan, en la mateixa línia del seu antecessor a la seu parisenca, va reconèixer primer el drama d’una situació particular com la de Sébire, per reafirmar-se tot seguit en la necessitat d’aprofundir en una llei que no ha estat aplicada ni desenvolupada en la seva totalitat –especialment pel que fa a explorar totes les possibilitats tècniques en l’àmbit de les cures pal•liatives– i que, en paraules seves, és una llei «equilibrada». Posteriorment, l’arquebisbe Vingt-Trois, que va confirmar els postulats oficials de l’Església catòlica en contra de l’eutanàsia activa, va proposar una reflexió sobre el model de societat que volen els francesos i sobre les conseqüències de convertir l’Administració i els metges en els decisors i executors últims de la conveniència de perllongar o interrompre la vida d’un malalt terminal.
Els mateixos dies –el 21 de març passat, en plena Setmana Santa–, en unes declaracions d’una altra índole, l’arquebisbe emèrit de Pamplona, Fernando Sebastián Aguilar, afirmava que «Jesús no havia necessitat cures pal•liatives per morir dignament a la creu». Em sembla que entre les declaracions del cardenal de París i la del bisbe espanyol esmentat, hi ha una diferència fonamental en el to, en la forma i en el contingut, si bé en ambdós casos es tracta de defensar la posició de l’Església davant de qüestions que la ciència, la bioètica i la societat secularitzada plantegen cada vegada amb més força. Un signe més de les diferències importants que separen una església –la francesa–, que fa molts anys que va perdre el monopoli de determinades prerrogatives i que va haver d’aprendre a dialogar d’una altra manera amb la modernitat i amb la cultura laica, majoritària a França, i determinats sectors de l’Església espanyola que, davant de problemes com el que acabem de comentar, responen amb eslògans extremadament simples, hereus de l’època en què exercia el monopoli del dictat moral, i que no fan cap favor als esforços que moltes persones i professionals de molts àmbits –mèdic, polític, ètic o teològic–, en alguns casos, persones compromeses amb l’Església, estan duent a terme per promoure una reflexió seriosa a l’entorn d’aquestes qüestions. No només això –i vagi per endavant el meu respecte més absolut als bisbes de l’Església i a la seva tasca pastoral: afirmacions com les de Fernando Sebastián esdevenen relíquies al servei de la perpetuació de la penúria d’una reflexió pretesament teològica o cristològica, habitual en determinades latituds a l’hora d’afrontar qüestions especialment complexes com aquestes, vinculades als nous reptes científics i els derivats de la bioètica. No és la millor actitud ni la millor resposta a la necessitat d’un diàleg seriós i d’alçada, entre teologia, humanisme i ciència, en el món actual.
