Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
El prestigi de les institucions
Centre d'Estudis Jordi Pujol (CEJP)
Editorial / 29 d'abril de 2008
No és la primera vegada que en fem referència. I, malauradament, no en serà l’última. En temps de crisi i desorientació moltes coses poden perdre el seu sentit primigeni, la seva raó de ser. Fa pocs dies un polític com l’expresident del Congrés dels Diputats Manuel Marín alertava públicament en una conferència a ESADE sobre la pèrdua de prestigi i de respecte del que en són víctimes les principals institucions de l’Estat espanyol.
Marín assenyalava l’origen d’aquesta erosió en pressions sobre les institucions fruit de les lluites partidistes –bàsicament dels dos grans partits espanyols, el PP i el PSOE– i de la manera d’exercir la política que sembla haver-se instal•lat al país d’una manera tan corrosiva com permanent. Hi estem d’acord.
Per sobre del joc lícit i democràtic de la política i l’oposició hi ha la necessitat de preservar les institucions, la necessària transparència i neutralitat de les quals és l’element que les hauria de justificar, preservar i avalar. L’intent de politització creixent de les institucions pot fer tant de mal com quan fa uns anys hi hagué l’intent de judicialitzar la política.
Dèiem en aquest mateix espai, en un editorial del gener del 2007, que la política és una funció imprescindible per al progrés i el funcionament d’un país. I que, a vegades, la crítica a la manera de fer política arriba al punt de dir que “tant de bo que no hi haguessin ni política ni polítics”. I dèiem que el país on això passés estaria condemnat a l’immobilisme o al desgavell. I a la decadència. Aquestes afirmacions continuen essent vàlides. Però cal afegir-hi que aquelles societats que no preserven del joc partidista les seves institucions cauen en el descrèdit.
Tornant a les paraules de Manuel Marín, deia que en un estat democràtic no s’ha de traspassar mai el sentit del límit, les formes i l’autonomia de les institucions. Coincidim amb ell en el fet que en els darrers temps se n’han transgredit totes tres i que on més s’ha visualitzat aquest joc interessat ha estat en el Tribunal Constitucional, pressionat fins a la paralització en temes tan importants per a la configuració del model territorial, com ho és l’Estatut de Catalunya. En aquest cas podríem dir que s’han perdut totes les formes. El paper de l’àrbitre no apareix per enlloc i la confiança que el joc serà net ha desaparegut.
I això és greu. Molt greu. Quan les institucions del país perden força és la mateixa democràcia qui recula. Un pas que no ens podem permetre.
