Amb la immigració no s’hi juga

Aquesta era, si fa no fa, l’opinió del Govern espanyol expressada per la seva portaveu i vicepresidenta –que hores més tard va haver de rectificar en veure el conflicte diplomàtic que les seves paraules havien provocat. Si volem una explicació més real, més complexa, per tant, del que està passant a Itàlia haurem de recular uns quants anys, per exemple, fins a l’estiu del 1999, quan un grup de musulmans somalis va plantar una gran tenda de campanya a la plaça del Duomo de Milà per reclamar del Govern italià, en aquell moment d’esquerres, la renovació dels seus passaports i la reagrupació familiar. Aquella tancada va comptar amb el suport de la majoria d’intel•lectuals del país i de bona part de l’opinió pública que surt reflectida als mitjans de comunicació. Va durar més de tres mesos i els de la tenda, una gran tenda que permetia tenir-hi mobles i altres comoditats, van comptar amb electricitat, cedida pel municipi i un altaveu a través del qual un imam cridava a les oracions. Durant aquests mesos, els ciutadans somalis instal•lats a la tenda van orinar, embrutar i empudegar el Duomo, però aquest fet no va impedir que continuessin rebent moltes adhesions. Una de les poques persones que va protestar contra aquesta situació va ser Oriana Fallaci, i així ho explica ella en el seu llibre La rabia y el orgullo, escrit immediatament després dels atemptats de l’11 de setembre.

Allò que el 1999 defensaven només unes poques persones titllades de radicals, poc solidaries i, fins i tot xenòfobes, avui és assumit per bona part dels governs occidentals, alguns d’una forma més vergonyant que d’altres. Bona part dels mateixos polítics que es van omplir la boca parlant dels innombrables avantatges que ens reportava la immigració, ara han de situar al capdavant dels departaments corresponents, ministres partidaris de posar ordre a la situació. Quan l’activitat econòmica presentava signes positius, els immigrants eren acceptats com a mà d’obra barata i no gaire problemàtica; revestida, aquesta acceptació, d’uns plantejaments ideològics que no es cansaven d’elogiar el multiculturalisme, la barreja, el mestissatge. Ara aquestes veus callen perquè molts d’aquests immigrants que van arribar com a mà d’obra barata són les primeres víctimes de la crisi i els governs els empenyen, amb pressions de tota mena, a tornar als seus respectius països. El problema, ha de quedar clar, no són els immigrants, sinó les polítiques populistes i demagògiques de les que han estat objecte. Fa la impressió que amb la immigració hem actuat de manera exactament contrària a la que demanaria el seny: hem consentit que els immigrants servissin, com he dit, de mà d’obra barata, trepitjant els seus drets laborals; i a canvi, no hem exigit d’ells l’assumpció inequívoca dels nostres drets culturals.

Les mesures polítiques que està prenent el Govern italià, i que amb variacions més o menys importants està assumint la Unió Europea, són fruit tant de l’actual situació econòmica com del fracàs d’un determinat “bonisme” a l’hora d’enfocar les relacions entre els immigrants i els països d’acollida. Els immigrants no són peces d’un tauler que podem fer venir quan les necessitem i que podem reenviar quan no sabem què fer-ne. El respecte als immigrants hauria demanat, a Catalunya i a Espanya, unes polítiques més clares, més concretes i de compliment obligat. Res que no s’hagi dit moltes vegades: que cap immigrant no arribés sense un contracte de treball; que l’accés a determinats drets estigués condicionat a un determinat examen; que, d’alguna manera, en el cas de Catalunya, el coneixement de la nostra llengua quedés acreditat i que, en definitiva, els nouvinguts fossin conscients del marc jurídic, social, cultural i lingüístic en el qual han decidit viure.