Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
Demanar perdó
Francesc Torralba
Article / 22 de juliol de 2008
Sol•licitar el perdó és difícil, perquè cal superar l’amor propi, però, concedir-lo encara és més ardu, ja que cal vèncer el dolor de l’ofensa. Des que l’Església catòlica, abans de la celebració del Jubileu, va demanar perdó pels seus errors històrics i pels episodis en els quals es va allunyar explícitament de l’esperit i la lletra de l’Evangeli, moltes altres institucions, governs i organitzacions han emprès la tasca de demanar perdó per aquells actes o omissions que, en el passat, van cometre contra persones físiques, col•lectivitats, pobles o minories socials
Més enllà de l’estratègia purament estètica que pot tenir aquesta iniciativa, hi ha un fons ètic que cal explorar, però que, a la vegada, obre una multitud d’interrogants que alguns dels pensadors més lúcids del segle XX, com Paul Ricoeur i Vladimir Jankélévitch, han reflexionat a fons.
Cal preguntar-se, en primer lloc, si les institucions poden sol•licitar el perdó o bé el perdó és una qüestió purament personal. Els responsables actuals de les institucions no són responsables dels mals que aquestes van causar en el passat. Estan obligats a demanar perdó? Què s’hi guanya? Tampoc no hi són presents, moltes vegades, les víctimes que van ocasionar aquells dirigents. A qui s’ha de demanar perdó, aleshores? Sol•licitar el perdó per un acte que no s’ha comès és molt estrany, però concedir-lo per una ofensa que no s’ha rebut en la pròpia pell és també paradoxal.
Personalment, crec que les institucions han de lamentar públicament els mals que van causar en el passat, però aquests mals no es poden imputar a les persones que, en l’actualitat, dirigeixen les institucions. No n’hi ha prou, però, de lamentar el mal causat; cal, a més, rescabalar, en la mesura que sigui possible, les ferides. Però, aquí emergeixen més preguntes: es pot rescabalar materialment un mal moral? Com es quantifica el sofriment de la víctima? I quan la víctima no hi és, qui ha de rebre la compensació?
La construcció del futur depèn de la gestió del passat. És un deure fer memòria de les víctimes (de totes). És una exigència ètica transmetre aquesta història de dolor a les generacions presents i futures, però també és una obligació no intoxicar-les amb els mals del passat, no transmetre ressentiments absurds de generació en generació que facin impossible la pau.
El temps no ho cura tot, però pot catalitzar la reconciliació. Les institucions, els governs, els estats, les esglésies, les mateixes monarquies faran bé de lamentar públicament els mals que han causat en el passat, però el perdó pròpiament dit només poden concedir-lo les víctimes i les víctimes, massa sovint, ja no hi són per donar-lo.
