Dependència energètica

Per altra banda una d’aquestes dues energies primàries –el petroli– és la que permet fer funcionar la major part del nostre sistema de transport –tant de mercaderies, com personal–, que significa aproximadament el 50% del nostre consum energètic total.

Tot això dibuixa un panorama força preocupant, sobretot si es recorda qui són els que controlen aquestes dues energies primàries. Davant d’això, quines són les estratègies de què disposem els europeus i, dit sigui de passada, els catalans que des d’aquest punt de vista tenim problemes, i eventualment solucions, substancialment iguals que les dels nostres conciutadans del continent?

Examinem-ne algunes alternatives. En primer lloc la hidràulica. L’energia hidràulica, que tingué una importància decisiva en el nostre desenvolupament industrial, es pot considerar que avui està utilitzada al màxim possible o no li queda marge per fer una contribució significativament més alta. En canvi, és un component essencial del sistema energètic perquè és la que ens permet la regulació fina, és a dir, l’adaptació instantània de la producció a la demanda, això sí, comptant amb una bona xarxa de transport elèctric. Després insistirem en aquest tema.

El carbó, que també fou històricament molt important ha esdevingut a Europa poc atractiu econòmicament i sobretot mediambientalment, almenys fins que es trobi una tecnologia que permeti cremar-lo sense emetre CO2 a l’atmosfera... i això va per llarg.

L’energia nuclear és l’única energia primària que ens permet un futur energètic clar i la seva acceptació és possible tal com ho demostra França o un país tan mediambientalment conscient com Finlàndia. El que s’ha de superar és la incoherència que representa fer el “numeret” de no voler centrals nuclears i comprar l’energia que ens falta al país del costat que la produeix precisament amb aquestes centrals. La necessitat sol ser quelcom que ajuda a foragitar les incoherències merament estètiques i, en aquest sentit, és imprescindible que es comencin a prendre les decisions adequades, encara que siguin políticament difícils.

Les renovables, que avui per avui són, a la pràctica, l’eòlica i la fotovoltaica. Aquestes dues tenen un problema que es deriva de la seva mateixa naturalesa, que és que no són controlables; el vent bufa quan vol i el sol llueix quan volen els núvols i no precisament quan engeguem l’aire condicionat o el motor de la maquinària a la fàbrica. La seva contribució al sistema no pot anar més enllà que la capacitat que aquest té de ser regulat, això vol dir una forta capacitat de generació amb fonts potents i diversificades: nuclears per cobrir la part més estable de la corba de demanda, per sobre les tèrmiques, els cicles combinats que són més modulables i, com a element de regulació més fina, la hidràulica. Sense tot això ni l’eòlica ni la fotovoltaica poden ajudar al conjunt del sistema.

Però encara queda una altra condició necessària perquè aquesta contribució sigui possible, que és una potent xarxa de transport que permeti l’intercanvi instantani dels excedents cap als dèficits; Dinamarca pot tenir una aportació tan forta d’energia eòlica no només –ni principalment– per les excepcionals condicions meteorològiques del Mar del Nord sinó per la seva potent i múltiple connexió amb la xarxa alemanya, que li fa d’amortidor, que en rep els excedents quan n’hi ha i subministrant-li els dèficits quan no bufa prou el vent.

Insisteixo que el recurs a les renovables de manera significativa requereix un gran parc de generació en stand-by i, sobretot, una potent xarxa de transport de llarga distància i, per tant, de molt alta tensió sobre la totalitat del territori europeu.

L’hidrogen no ens pot resoldre gens la dependència que ens ocupa, per la simple raó que, sovint, s’amaga que no és una font d’energia primària, s’ha de fabricar consumint-ne. És, en aquest sentit, anàleg a l’electricitat, si bé és teòricament emmagatzemable. En tenim, però, per uns quants anys, no pocs, perquè es resolguin els problemes que presenta el seu ús pràctic.

El darrer recurs, o, si vostès volen, el primer, que tenim a mà és l’eficiència en l’ús de l’energia que segur que anirà millorant, tal com no ha parat de fer-ho des de la primera crisi del petroli de 1970. Això serà, indubtablement, la resposta econòmica automàtica a la nova crisi, però caldria que s’estimulés molt activament. Per altra banda, hi ha bons exemples de com es pot fer a casa nostra mateix.

Resumint: l’estratègia per al futur previsible ha de tenir els components de diversificació –nuclears, renovables– i el reforçament de les xarxes de gran transport per equilibrar el sistema i fer possible l’ús eficaç de les diferents fonts primàries. També s’ha d’orientar, aquesta estratègia, al foment eficaç de l’eficiència energètica; és a dir, que cada vegada necessitem menys unitats d’energia per produir una unitat de PIB.

Tot això cal fer i com més aviat, millor. Podem aprofitar les evidents dificultats actuals per aconseguir que es vagin esmorteint les posicions més incoherents d’alguns dels nostres conciutadans, però cal, amb coratge polític, fer front al repte, que no és petit.