A l’entorn de les obres d’art del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal

Sovint també, les reformes arquitectòniques de les esglésies pressuposen la substitució o anul•lació d’imatges. Serà també a finals del segle XIX quan en els seminaris es creen les càtedres d’arqueologia cristiana i al seu entorn neixen els museus diocesans que serviran, en principi, al marge de protegir el patrimoni de l’Església, per complementar la docència dels seminaris. Aquest és l’origen dels museus de Vic, de Solsona i de Lleida, per exemple.

Els que així es generen són museus diocesans, de diòcesis i que depenen dels bisbes, no pas catedralicis vinculats a la catedral i que depenen dels canonges. Aquests museus diocesans, doncs, expliquen amb les obres que formen la seva col•lecció, l’art de l’Església i dels fidels d’un territori, el territori del bisbat.

Hi ha hagut canvis territorials de bisbat, com Vic i Solsona, però dins de la mateixa comunitat autònoma. En el cas de les diòcesis de Lleida i de Tortosa, els seus límits van, o anaven en el cas de Lleida, més enllà de les “fronteres” administratives que defineixen les comunitats autònomes, ja que el territori del Bisbat de Lleida incorporava parròquies el territori administrativament de les quals era aragonès. Passa el mateix amb el Bisbat de Tortosa, algunes parròquies del qual pertanyen a la província de Castelló.

L’Església catòlica en cada moment, moguda per circumstàncies puntuals en el temps, pot decidir de fragmentar els bisbats si creu que cal afavorir-ne algun altre, debilitat per baixa demografia per exemple. I segrega territoris que sovint tenen una llarga vinculació històrica, com és el cas de Lleida de més de 800 anys, des de la conquesta de la Lleida islàmica. I ho fa al marge de la història i de la cultura del territori.

Aquest és l’origen del problema de les obres del Museu de Lleida.

Fa més de dotze anys, la debilitat del Bisbat de Barbastre-Montsó, amb un territori poc poblat, i la proximitat de Torreciudad i la força de l’Opus Dei al Vaticà, fan que l’Església catòlica prengui la decisió de fragmentar el territori del Bisbat de Lleida, per donar-lo al Bisbat de Barbastre-Montsó. El Govern de l’Estat, el Ministeri de Justícia i Interior de l’Estat espanyol en aquell moment amb J. A. Belloch, facilita els tràmits. Cal tenir present també la debilitat de la Conferència Episcopal Tarraconense enfront de l’espanyola.
Amb aquesta decisió es trenquen més de 800 anys de la història comuna d’uns habitants d’un territori natural, del qual Lleida n’és la capital. Ja que al marge de límits administratius, són sempre els habitants d’un territori en el seu fer de cada dia els que en fixen els límits; així els habitants de les parròquies segregades segueixen anant a Lleida per tot allò que necessiten, la sanitat, el comerç, etc., excepte per als temes administratius, que van a Saragossa. Tots els habitants del territori tenen una mateixa llengua.

Les obres d’art, ara en qüestió, són la història i el testimoni de més de 800 anys d’aquest territori; sense relació amb el bisbat de Barbastre-Montsó.

El decret del Vaticà no entra en el tema d’estudi de la propietat de les obres d’art, ja que no pot, atès que està documentada l’adquisició de gairebé la totalitat de les obres pel bisbe de Lleida. Només fa un decret administratiu de retorn de les obres. Però no a les parròquies, que tampoc tindria sentit, encara que seria dins el mateix territori, i sí en canvi a la seu d’un altre bisbat.

La preeminència de la societat civil sobre l’Església ha de prevaldre ara, en el nostre temps, a principis del segle XXI. A més, el fet d’haver catalogat les obres com a Bé Cultural d’Interès Nacional per part de la Generalitat, d’acord amb la Llei de patrimoni cultural català, implica tota la societat civil. Un procés civil seria efectiu en aquest cas, ja que les obres formen part de la història i dels habitants d’un territori concret.

D’altra banda, concedir aquesta fragmentació voldria dir, ben segur, obrir un procés que tindria difícil final. Seria com obrir la caixa de Pandora, amb les reclamacions i els litigis que es podrien succeir de manera indiscriminada. Entre bisbats de la mateixa comunitat autònoma, o de diferents comunitats. A Catalunya i a Espanya. I per què no els municipis, que ara valoren el patrimoni, i en el moment de la incorporació de les obres als museus no? En aquest fet de fragmentar col•leccions, que es planteja a nivell internacional a Europa entre països ja des de finals del segle XX, preval la vinculació de les col•leccions als museus. Els museus constitueixen una unitat amb les seves col•leccions, ja que les han salvaguardat i ofert als ciutadans. Aquestes obres de la Franja, vinculades als límits històrics del Bisbat de Lleida, són també civils i pertanyen a un territori amb una història concreta. Són les obres del Museu de Lleida.