Putin, per la senda dels tsars

I malgrat que tot el món –Washington i la caserna general de l’OTAN, els primers– esperava aquesta agressió russa, cap polític occidental va saber com impedir-la. Ni tan sols els Estats Units van passar en cap moment més enllà de la defensa verbal de la República caucàsica. Encara que, això sí, al llarg d’aquest any havien advertit repetidament al president georgià, Mikheil Saakashvili, que les accions militars contra els territoris autònoms d’Abkhàzia i Ossètia del Sud –la seguretat dels quals estava garantida militar i jurídicament per Rússia des de principis dels anys noranta– constituïen autèntiques temptatives de suïcidi beneficioses només per a Moscou.

Constel•lació òptima per al ressorgiment rus
La Rússia de Vladimir Putin no és la Unió Soviètica d’Stalin... però se li sembla molt. Entre altres coses perquè l’evolució social russa –consciència cívica, mentalitat, estructures democràtiques, escassa independència de la justícia, nul•la transparència del poder policial i del polític, etc.– ha variat molt poc de la imperant en la Rússia tsarista, primer, i comunista, després. A més, aquesta evolució té encara massa reminiscències de la situació imperant en el ben llunyà regne d’Ivan el Terrible. Però tot i així, la política del ressorgiment nacional seguida per Putin –des de la presidència, primer, i ara des de la prefectura del Govern– és legítima i coherent: defensa els interessos nacionals russos i aprofita al cent per cent la conjuntura politicoeconòmica favorable per anar retornant poc a poc el país a la condició de segona potència mundial que va tenir l’URSS els anys seixanta i setanta.

En l’escenari de la política mundial, Putin va aprofitar la debilitat política i militar en què els errors del president George W. Bush havien sumit els Estats Units. En el terreny econòmic, Rússia s’ha beneficiat més que ningú de l’encariment desbocat del petroli registrat en l’últim quinquenni. I en la seva pròpia casa, aquest ressorgiment del país ha congraciat a Putin amb moltíssims russos que àdhuc avui no saben bé si s’han d’alegrar de la desaparició del partit únic i la policia política stalinista o enyorar el prestigi perdut de ser ciutadans de l’“altra” superpotència del món.

Naturalment, aquesta recuperació russa té encara els peus de fang i Putin és el primer en saber-ho. Econòmicament, el país ha crescut davant tot a força de la venda de matèries primeres, i unes bases sòlides per un creixement continuat pressuposa major densitat industrial i continuar amb l’enorme mercat i els múltiples centres productors que formaven part de l’URSS. Per això, Moscou es va assegurar, per uns mitjans o uns altres, la cooperació de tots els territoris exsoviètics imprescindibles, començant pel Kazakhstan.

Saakashvili va perdre la guerra a Txetxènia
Però en aquest embull de coincidències econòmiques i concordances polítiques fallaven dues peces: Ucraïna i Geòrgia. Ucraïna, bressol històric de Rússia, és imprescindible per al ressorgiment rus malgrat ser, com a potència militar, infinitament més feble que Rússia. Per aquest motiu els dirigents ucraïnesos que creuen que una aproximació de la República a Occident és la millor opció per al país s’han cuidat molt de no estirar més la mà que la màniga. El distanciament ucraïnès de Moscou no ha sobrepassat mai el límit de tolerància rus, malgrat que un eventual socors militar occidental a Ucraïna és logísticament factible per raons de proximitat geogràfica.

A Geòrgia no va succeir res d’això. La República caucàsica té vincles molt febles amb Rússia, es troba massa lluny del món democràtic per rebre’n una ajuda militar ràpida i eficaç, i, sobretot, per por a caure de nou sota la tutela de Moscou s’ha passat de la ratlla. Potser el Kremlin hauria suportat les ostentacions pro occidentalisme de Saakashvili, però difícilment hauria tolerat que una plataforma estratègica com Geòrgia –entre Turquia i el sud-oest asiàtic– irrompés en el negoci energètic amb la construcció d’un oleoducte que porti petroli –la “millor” mercaderia russa en el seu comerç amb occident– des d’Azerbaidjan i altres productors de la zona directament al mercat europeu, vorejant així el gairebé monopoli rus d’aquest comerç.

El Kremlin va trigar a reaccionar i fins i tot va semblar tolerar les represàlies militars georgianes a les zones autònomes. Però ho va fer en part a la força –perquè no se sentia àdhuc el suficientment poderós enfront de Washington–, en part per la seguretat que Saakashvili, sense programa ni equip governamental de talla, acabaria enfonsant-se políticament. I sobretot perquè Moscou concedia una prioritat absoluta al conflicte txetxè; on ja havien mort prop de 100.000 persones, mentre que a Ossètia i Abkhàzia les víctimes s’expliquen per milers. Possiblement Saakashvili no es va adonar de tot plegat, però encara que ho hagués previst no li quedava marge de maniobra. La seva arribada al poder es basava en dues promeses irrealitzables: una, la d’elevar notablement i ràpidament el nivell de vida; i l’altra, la d’un nacionalisme rabiós i intolerant amb els territoris autònoms d’Ossètia i Abkhàzia, amb poblacions intensament russificades ja des de l’era comunista per decisió personal d’Stalin.

Així que, fracassada la il•lusió de benestar, per mantenir-se en el poder a Saakashvili només li quedava la basa de la intolerància nacionalista. En un principi aquesta va semblar tenir èxit, perquè en els moments més crítics del conflicte txetxè, el Kremlin va refrenar les ànsies independentistes d’Ossètia i Abkhàzia, ja que no podia predicar simultàniament una línia política a casa i exactament la contrària a Geòrgia. Però els minúsculs èxits militars georgians a Ossètia i Abkhàzia l’últim quinquenni no van ser més que miratges als quals Saakashvili es va aferrar amb tanta desesperació que va acabar ara servint-li en safata a Moscou un pretext vàlid per imposar militarment la seva voluntat a Geòrgia. Per arrodonir el contrast entre la imprudència suïcida de la política de Tbilisi i la prudència mil•limetrada del Kremlin, cal adonar-se que l’Exèrcit rus ha destruït, ocupat i paralitzat tants centres militars i vies de comunicació georgians com li ha semblat; ara bé, no ha tocat ni una vàlvula dels oleoductes que porten, a través de Geòrgia, petroli del sud-oest asiàtic a Turquia.