Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
L’armari i el bagul
Ferran Sáez
Article / 02 de setembre de 2008
La qualitat del sistema democràtic depèn, en bona part, del respecte escrupolós per les minories. De tothom és sabut que el col•lectiu homosexual ha sofert, fins a dates ben recents, persecucions judicials (recordem la Ley de Peligrosidad Social, promulgada pel règim franquista) o vexacions quotidianes, que van des del llenguatge groller fins a discriminacions laborals. Afortunadament, tot això ha quedat enrere, almenys en part.
Actualment, el col•lectiu homosexual és molt visible: els gais han sortit de l’armari, com diuen ells mateixos. Els Eurogames de Barcelona 2008 en són una bona prova, per exemple. La pregunta pertinent és si han sortit de l’armari per anar a transitar els carrers amb normalitat, que és el que caldria, o bé per a posar-se dins d’un bagul de luxe –però bagul, al cap i a la fi. De vegades, la segregació forçada i sostinguda al llarg del temps porta a l’autosegregació voluntària, però sota formes més aviat equívoques. Aquesta reflexió no és meva, sinó del gran escriptor nord-americà Gore Vidal. Mai no s’ha amagat de la seva condició, fins i tot quan aquesta no tenia cap aureola fashion, però sempre ha renunciat a transformar un component de la seva identitat en l’únic referent d’aquesta. Gore Vidal va ser dels primers a sortir de l’armari, però també dels primers a no voler entaforar-se en el bagul unidimensional de la identitat sexual. A més d’homosexuals o heterosexuals, les persones som moltes coses.
Els Eurogames 2008 són, globalment, una bona notícia: fan visible una realitat i, d’aquesta manera, la normalitzen. En tot cas, això comporta un risc que no és precisament banal: el del gueto. Després d’haver fet tantes passes endavant, després d’haver deixat enrere tantes etiquetes, qui vol ser un “atleta homosexual”? Quin sentit pot tenir, actualment, aquest apel•latiu? És evident que les persones i les institucions que han impulsat aquest o altres esdeveniments de les mateixes característiques no tenien cap intenció d’autosegregar-se, ans al contrari; però també és raonable pensar que de vegades les coses tenen lectures que no s’ajusten a la intenció del qui les ha escrites. Pot passar ben bé el contrari.
El dilema en què es troba la comunitat homosexual ja no té res a veure, per sort, amb la persecució sistemàtica. La disjuntiva és una altra: viure la seva condició des de la normalitat, o bé escenificar-la i fer-la ultravisible per mitjà d’actes com el que comentem. Totes dues estratègies són lícites però cal preguntar-se si, a llarg termini, resultaran igualment funcionals per als interessos d’aquesta comunitat. Qualsevol persona culta sap que Gore Vidal és un dels millors novel•listes nord-americans de tots els temps. Mai no he sentit qualificar-lo seriosament com un “escriptor homosexual”, tot i haver estat uns dels primers a fer pública la seva condició. La normalitat és això, potser.
