La repetició

Gent del barri, per exemple, un producte de la BBC que durant una bona època va retransmetre Televisió de Catalunya, porta gairebé una generació sencera a les pantalles britàniques, i segueix. La virtut o el secret de l’èxit d’audiència d’aquesta fòrmula consistiria en el fet que no exigeixen d’una fidelitat ni d’una constància incorruptibles al llarg del temps. Amb un sol episodi podem posar-nos al dia i recuperar el fil amb relativa comoditat. Ho facilita la repetició cíclica al llarg de centenars d’episodis de fets, esdeveniments quotidians, patrons i rols, més enllà fins i tot de la pervivència dels mateixos personatges. És a dir: els protagonistes i els escenaris canvien, però els arguments, les actituds, les històries i les trames es repeteixen incansablement, adaptades als nous ritmes dels temps, com si d’una tornada coplera es tractés. Molt abans de l’aparició del primer culebrot, Soren Kierkegaard, filòsof danès del segle XIX, ja havia cantat les excel•lències de la repetició. En un breu assaig titulat precisament així –La repetició–, escrivia Kierkegaard amb la transcendència pròpia d’una mentalitat estrictament luterana que «la repetició mai no decep, car és únicament el nou el que decep… La repetició és la realitat i la serietat de l’existència».

Però no sempre la repetició és sinònim de garantia i bons auguris. No ho és, per exemple, amb la política a casa nostra. Que es repeteixin les mateixes actituds, els matixos rols i les mateixes trames, no és precisament un símptoma de serietat. Que en la política catalana i espanyola sempre ens acabem trobant amb el mateix repartiment del dramatis personae i amb rèpliques successives en les faules narratives, no és un signe per a l’optimisme. Canvien els actors i se succeeixen els esdeveniments, però els papers, més enllà de l’endolciment dels guions, segueixen essent els que es van repartir fa tres dècades. Ja sigui en el debat de l’Estatut, del finançament o dels pressupostos, l’storyboard funciona de forma implacable. I és que les relacions entre Catalunya i Espanya han esdevingut avui, sigui quin sigui l’escenari, un cúmul de fets, debats, posicionaments i declaracions absolutament previsibles, i amb un final també, a voltes, força previsible; ja sigui pel que fa al paper dels diputats del PSC a Madrid, a la tant necessària i imprescindible unitat dels partits catalans per exigir el compliment de l’Estatut, o a la suposada bona voluntat del Govern central, que com sempre acaba jugant amb les cartes marcades. L’avantatge de tot plegat: si sou dels afortunats que heu aconseguit desconnectar aquestes vacances, només us caldran vint segons de les darreres declaracions del ministre Solbes o de la vicepresidenta Fernández de la Vega per reemprendre el fil, saber on som i preveure desenllaços. I que el Govern acabi decidint el que més li convingui a ell i no als ciutadans de Catalunya és –com sempre– un dels fets que cal prendre molt en consideració si fem cas de les declaracions esmentades. L’inconvenient: en aquest cas, a diferència del que passa amb els culebrots televisius, la repetició no enganxa, sinó que desenganxa; no crea teleespectadors militants sinó ciutadans tediosos per trobar-se novament amb més del mateix –el mateix de sempre!–, ara arran del debat polític protagonista d’aquesta operació retorn: el finançament.