Avanços del populisme a l’Europa central

I és que si es mira més detingudament el que va passar, es veu que els vots perduts per la CSU (Unió Socialcristiana) a Baviera i ÖVP (Partit Popular) i SVP (Partit Socialista) a Àustria no van ser captats per ofertes extremistes, sinó per liberals populistes en aquest últim país i a Baviera, per fraccions “dissidents” de la CSU.

“El peix sempre comença a podrir-se pel cap”

La crisi socialcristiana bavaresa pot definir-se d’interna. D’una banda, té un component cíclic –en els alts i baixos propis del sistema democràtic la CSU feia dues legislatures que arrasava, amb més del 60% dels vots en uns comicis i poc menys del 50% en els següents– i, de l’altra, un episodi que és el fracàs gestor de l’última cúpula directiva. Donada la tradicional hegemonia política de la CSU a Baviera, la relativa bona o mala fortuna de la direcció del partit en la gestió de la cosa pública no s’hauria saldat mai amb un pèrdua propera al 20% dels vots; el seu declivi hauria hagut de ser molt menor, proporcional al moviment pendular de les opinions públiques.

Però el sobtat assalt multilateral dels ambiciosos del partit a la titubejant prefectura de la CSU es va dur a terme amb tal acritud i maquiavelismes de baixa estofa que el gran públic i no pocs afiliats i seguidors del partit es van distanciar instintivament d’“aquesta” CSU. Consegüentment, no només ja han rodat caps en la cúpula directiva socialcristiana, sinó que totes les anàlisis assenyalen que una recomposició encertada de l’equip rector de la CSU tornarà a captar en els pròxims comicis bona part dels vots perduts al setembre del 2008. És clar que afirmar això és infinitament més fàcil que fer-ho. Sobretot quan en l’horitzó polític bavarès no es veu ara com ara cap figura que convenci pels seus mèrits o carisma

Àustria: el populisme, causa o efecte?

El cas austríac és diferent i més alarmant. També allà els vots centristes –tant de centredreta com de centreesquerra– han anat de moment al que es podria anomenar centre perifèric (les dues branques del Partit Liberal: FPÖ i BZÖ), però en aquest cas el motiu principal de la migració electoral ha estat l’esgotament programàtic dels governs centristes després de decennis de comandament en un maridatge mal avingut d’SPÖ i ÖVP. Normalment, quan els grans rivals es recolzen mútuament en l’exercici de poder es deu a la gravetat o urgència d’una crisi extraordinària. Però quan aquesta col•laboració es transforma en un hàbit (a Àustria les excepcions han estat més aviat breus), això sol ser a causa de debilitats polítiques generals o estructurals.

En honor a la continuïtat en el poder, els partits austríacs es van anar decantant cada vegada més cap a la rutina, cap a allò de “com menys ho remenem, millor”. I mentre els governs s’anquilosaven cada vegada més en anar llençant, la sorda irritació popular generada per aquest immobilisme anava creixent davant la consciència que “des de dalt” ni s’afrontaven els nous problemes (com la immigració laboral forastera) ni s’assenyalaven noves metes. I així s’havia creat un clima ideal perquè sorgís un moviment populista. Perquè ja se sap que a la llarga els líders populistes rara vegada resolen res. Però sempre satisfan les passions més primitives i les ments més obtuses... i de l’un i de l’altre n’abunda a tot arreu.

Per la senda de Haider

Un primer avís que aquest procés estava en marxa el va donar ja fa diversos lustres el dirigent liberal Jörg Haider, que va basar el seu assalt al poder en la propaganda xenòfoba i un nacionalisme ultramuntà. Haider va durar poc i avui segueix enquistat en la segona fila de la política austríaca. Però el seu mètode i arsenal no han perdut protagonisme, ja que en els comicis del mes passat la mobilització contra “aquesta Unió Europea” (ningú va dir durant la campanya electoral com seria l’“altra” OI ) va rondar la majoria electoral. Per agreujar les inquietuds que genera l’evolució política austríaca hi ha el cas relativament recent de Suïssa, país d’aparent consens permanent, on la seva fórmula de “Govern al marge dels comicis” (el gabinet el componen –proporcionalment als escrutinis– tots els partits parlamentaris) ha acabat per donar gran protagonisme a Christof Blocher i el seu Partit Popular Suís (SVP), que enarboren un populisme i una xenofòbia molt semblats al model de Haider. Davant d’aquest panorama austrohelvètic un té la temptació d’assumir el refrany alemany que diu que “una vegada no és cap vegada, però dues són una de més...”.