Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
La nació és primer que la independència
Josep M. Puigjaner
Article / 14 d'octubre de 2008
Si tanta i tan angoixosa és la dificultat de viure en un estat que es nega a reconèixer el caràcter nacional d’un país, pot ser psicològicament sa i moralment convenient pensar en l’objectiu de la independència. A la llarga, no és suportable la constatació que la nació pròpia, aquella que hom sent com a irrenunciable, és comminada a desaparèixer diluïda com un sucret en l’àmbit de la nació-estat dominant.
Vista així, la independència no és cap mania, no és cap revenja, ni és tampoc una bogeria de dissabte a la nit amb tres copes de més. La independència és llavors una simple i raonable aspiració de la nació a la supervivència. És la seqüela inevitable de la lluita infructuosa per voler conviure, per voler entendre’s amb el veí, i no aconseguir-ho. La independència és un desig, perfectament comprensible, de poder ser el que un és, sense haver-se d’agenollar davant d’algú que no vol que siguis com ets, que li importa poc el que has sigut, i que no està disposat a acceptar allò que tu vols ser. La independència és la conseqüència de la llarga i torturada submissió a un poder aliè que per interès et tolera, però que no dóna cap mostra d’estimar-te pel que tu ets.
Tanmateix, per portar la bandera de la independència, de debò, i no amb paraules que el vent s’emporta, s’ha de ser anímicament molt fort, s’ha de tenir una voluntat molt ferma i s’ha de comptar amb una societat molt convençuda de la bondat moral i dels avantatges materials de l’anhelada independència. I, ultra tot això, cal saber el camí que condueix a la independència, preveure tots els obstacles que li barraran el pas i muntar bé l’estratègia per seguir-lo. Probablement, el camí no és lineal ni directe. És sinuós i sense descansos, però té, això sí, etapes, que encara no són la independència, en les quals una comunitat nacional pot deturar-se i avaluar si s’han satisfet o no aquelles condicions que li permeten sobreviure com a nació en l’estat on s’insereix. Hi pot haver una etapa federal, es pot avançar cap a una etapa confederal, i totes dues, en establir-se, podrien proporcionar els aires de llibertat i el grau de poder polític i econòmic suficient perquè la nació es mantingui dempeus.
La gestació de la independència és un assumpte que pot durar dècades i afectar més d’una generació, sempre que es tingui l’energia necessària per conservar la voluntat de ser i per incrementar la consciència de nació. És així com, al meu entendre, s’ha de preveure la trajectòria de Catalunya en una perspectiva de futur.
La independència no és un fi en si mateix. La pervivència de la nació sí que ho és. Tots els pobles que tenen consciència nacional tenen dret a la vida i a no ser sacrificats per un altre. Perquè totes les nacions autèntiques aspiren a aportar el bo i millor de si mateixos, allò que els és específic, al concert de les nacions del món. Aquesta és una de les riqueses de la Terra.
