De mica en mica

És bo que s’informi els nens d’aquesta circumstància? Segons els experts, sí. I segons el sentit comú, també. Però no oblidem que, també segons els experts i el sentit comú, és bo que ens rentem les dents regularment, i és aconsellable que no ens empassem gaires aliments greixosos al cap del dia. I també és bo que no mirem la tele de molt a prop, ni que anem amb màniga curta quan neva, etc. La pregunta que hem fet abans, doncs, està desenfocada: condueix per força a la incongruència d’establir una impossible, per infinita, doble llista de coses bones i coses dolentes. La pregunta és ben bé una altra: quin és l’abast del poder de l’Estat en la vida de les persones? Des d’una perspectiva política, aquesta és la qüestió prioritària i ineludible. Jugar a ignorar-la –o a donar-la per suposada– pot tenir uns efectes molt inquietants a llarg termini. En les democràcies avançades, el llindar entre l’esfera pública, la privada i la íntima (ambdues es juxtaposen sovint, tot i que no són equivalents) resulta innegociable. Abans d’entrar a casa, l’Estat ha de trucar a la porta.

Aquest gest en aparença insignificant és el que abisma les societats obertes dels models que, sense ser totalitaris, tenen una tendència irrefrenable a substituir la responsabilitat personal per la mera sobrelegislació. L’esfera pública, l’esfera privada i l’esfera íntima estan interrelacionades, òbviament, però les regles del joc que prevalen en cada àmbit no són intercanviables. Jo sóc el mateix quan signo un article o col•laboro amb una emissora de ràdio (esfera pública), quan adquireixo el producte que em ve de gust en un establiment comercial (esfera privada) i quan em tanco al meu dormitori (esfera íntima), però això no vol dir que la meva conducta pugui ser avaluada pels poders públics amb el mateix adreçador (tret, naturalment, que no cometi un delicte). Jo sóc el mateix, sens dubte, però els llocs que transito en cada moment respectiu, no. Si fos un autòmat no li donaria cap importància, a aquesta distinció; però resulta que sóc una persona amb uns determinats valors, i aquests no tenen perquè coincidir amb els d’altres persones, amb les quals mantinc una relació cordial i respecto malgrat la nostra mútua dissensió (una dissensió que no exclou, evidentment, l’existència d’unes regles del joc compartides i assumides, comunes). Sé que conduir ebri i tenir uns mals hàbits alimentaris, per exemple, són sens dubte conductes errònies; però no les situo en un mateix nivell. En el primer cas, trobo que la fiscalització de l’Estat és legítima i està plenament justificada; en el segon, en canvi, no.

El pendent de l’intervencionisme és molt suau. Sovint, ni tan sols es nota. Fins i tot pot arribar a ser seductor, en la mesura que l’objectiu confon l’horitzó de l’esfera pública (el benestar dels ciutadans, el bé comú) amb el de l’esfera privada (la felicitat de cadascú, la vivència de la responsabilitat individual). De mica en mica, aquests dos objectius es poden diluir en un de sol. De mica en mica, podem arribar a la perillosíssima conclusió que entre nosaltres i l’Estat hi ha un vincle semblant o igual al que existeix entre un pare protector i un fill obedient i una mica curtet.