La memòria de Companys

Durant la Transició per salvaguardar el futur s’arraconaren les víctimes dels totalitaris. No reberen indemnitzacions ni disculpes. Ni uns humils reconeixements. Avui ningú no espera que els torturadors o assassins paguin la responsabilitat dels delictes comesos. Hom aspira simplement que els afectats, les víctimes –l’Estat n’és responsable subsidiari absolut–, siguin exonerats de culpa en la seva memòria.

No són culpables de res, per molt que ho diguin els tribunals guanyadors –art i part–, els guàrdies civils que defensaren la Segona República, els militars o mossos d’esquadra que obeïren la consigna de disciplina i honor ni els civils que acudiren a fer la guerra per defensar la legalitat cridats pel Govern en legítima defensa de l’ordre. Els responsables de rebel•lió, mot pel qual molts dels citats foren acusats, eren paradoxalment els jutges. Militars que venceren i es mantingueren gràcies al suport del Vaticà i els Estats Units. Si Normandia hagués estat Cantàbria, avui Franco no estaria al Valle de los Caídos ni els morts estarien encara pendents de tomba honorable o, simplement, digna.

Companys, la memòria actual, s’insereix en la política actual de pugna de partits catalans i també del joc estatal; tanmateix, la seva importància no ha de ser en aquest àmbit curt sinó que és la punta de llança del restabliment de la dignitat dels vençuts. Intueixo que Companys –la resta no ho sé– serà exonerat, no hi ha cap argument per defensar avui la legitimitat de l’afusellament de qui signà indults i atorgà passaports i fins i tot militars mateixos rebels li devien la vida. Cal, però, generalitzar-ho a tots els republicans.

Això no vol dir que calgui revisar tots els consells de guerra del període però sí tots els que tenen a veure amb causes ideològiques. Si un recluta roba una mula i mata el tinent hi ha judici i si s’hagués de revisar ja hi ha uns camins determinats. D’acord, però si un mestre catalanista és subscriptor de La Humanitat o Treball i va a la seva lleva o és voluntari, tant hi fa, i el 1939 o 1940 l’empresonen o l’afusellen, algú ha de dir als seus familiars que no és el recluta que roba i mata, no? Se l’ha de fer passar com si fos l’assassí per una petició als organismes militars quan l’origen –i la solució– és política. Així de fàcil.

Que hi ha feina? Cap problema, més van patir els innocents per la intolerància i venjança durant llargues dècades i el seu silenci els ha honorat. Que es considera que han passat els anys? No és cert, els familiars es mereixen una resposta. Les restes, a una fosa digna i no en indrets ignots, i la memòria, restituïda. Personalment considero que aquestes dues iniciatives són imprescindibles i les mínimes. Hi afegiria una indemnització més generosa i un diploma o certificat a tutti quanti donant les gràcies per la seva generositat. Atorgar la nacionalitat espanyola avui a les brigadistes, quan no en resten sinó una ombra, pel pas dels anys, avergonyeix a qui rebé la generositat del món. Que no passi el mateix amb les famílies dels mateixos conciutadans que foren lleials.