Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
Alarmisme i alarmes
Joaquim Roglán
Article / 21 d'octubre de 2008
Fa temps que mestres, metges i altres col•lectius que treballen de cara al públic es queixen d’un increment de les agressions per part d’alguns usuaris. I que una dement ferís amb un ganivet dos pacients a l’Hospital del Mar de Barcelona ha confirmat el que és evident: augment de l’agressivitat al carrer, augment de desequilibris mentals i augment de la violència gratuïta.
Analitzar a fons les causes d’aquest fenomen correspon als sociòlegs, psiquiatres, cossos de seguretat i, fins i tot, als polítics, encara que un debat social allunyat d’allò políticament correcte també seria saludable.
Mentrestant, el pitjor que es pot fer és crear una histèria col•lectiva que agreuja els símptomes i la teràpia d’un mal que cal tractar sense nervis ni demagògia. Tota persona experta en seguretat sap que la seguretat total no existeix. Els millors serveis de seguretat del món no van poder salvar el president Kennedy, ni la societat més segura del món no pot impedir que un malalt mental cometi algun acte imprevisible que acabi en drama. És cert que molts centres públics i privats no tenen prou vigilància. Però no és menys cert que un bon equip de vigilància no pot detectar què farà un dement dins un hospital o dins un bar. Podrà evitar mals més grans, però mai no podrà garantir la seguretat total.
Per aquesta raó, els agents socials implicats mai haurien d’augmentar l’alarma social, i molt menys fer el ridícul, com ho han fet els sindicats que han demanat arcs detectors de metalls en els hospitals. Perquè una cosa és el sindicalisme i una altra molt diferent, proposar bajanades. Què hi faria un detector de metalls en un hospital? Detectar totes les pròtesis metàl•liques? Disparar les alarmes quan entri un pacient amb un marcapassos al cor? Xiular quan passi una cadira de rodes? Retirar les bombones d’oxigen als malalts?
El primer resultat seria augmentar les cues a les portes dels hospitals i el mal humor de les víctimes de les llistes d’espera. I el segon, convocar una vaga contra les cues. Seria bo que els sindicats de la sanitat facin la seva feina i oblidin algunes idees de bomber, perquè fins i tot els bombers se’n riuen, d’alguns sindicalistes amb vocació de policia o de vigilant frustrat. O potser passa que dediquen massa temps a veure sèries de televisió com Hospital Central.
