Sobre l'editorial "Què és autonomia?"

És a dir, sobirania és dret i voluntat de ser sumats a la declinació de participar d’un altre projecte en termes d’inferioritat.

Autonomia és dret i voluntat de ser, sumats a una voluntat de participar d’un altre projecte en termes d’inferioritat.

Descentralització administrativa és participació en un projecte en termes d’inferioritat sense cap mena de dret ni voluntat de ser subjecte polític.

L’escrit assenyala que Catalunya, o més ben dit, el projecte polític de les institucions catalanes ha estat i és el d’una autonomia. Jo sóc de l’opinió que aquesta categoria no existeix a l’Estat espanyol, ni tan sols per a les comunitats forals, és un miratge bastit per amagar una realitat que no ens és agradable.

Catalunya té dret i voluntat d’autogovern. Per tant, pot esdevenir, si ho desitja, sobirana. Però forma part de l’Estat espanyol, que té una carta magna que nega aquest dret fins a l’extrem d’invocar una amenaça militar. Com que Catalunya no té el dret a canviar d’estatus, aquest no depèn de la voluntat dels catalans, sinó que és imposat.

Per altra banda, amb el procés de revisió de l’autogovern que s’ha viscut amb la modificació de l’Estatut s’ha pogut experimentar, altra vegada, que Catalunya ha d’adaptar el seu grau de sobirania a la voluntat de l’Estat. O el que és el mateix, al que determinin unes institucions legislatives, en què els catalans −fins i tot sumats a altres nacions amb aspiracions similars− estan en minoria aritmètica. I finalment, a un tribunal, amb membres que deuen el seu nomenament, tan sols als partits polítics d’àmbit estatal. I que pot exercir un paper polític per comptes d’arbitrar. És a dir, que les categories autonomia i descentralització comparteixen un altre component: l’Estat decideix.

Resumint: l’estadi d’autonomia de Catalunya no sols s’explica per la voluntat de participar d’un projecte comú. Aquest purgatori nacional existeix perquè tenim dret i voluntat de ser com a nació, però se’ns nega aquest dret amb coacció. I perquè l’Estat accedeix a un grau de descentralització, però únicament i exclusiva el que decideix unilateralment.

O dit d’una altra manera: seríem autonomia si tinguéssim dret a decidir el nostre futur? La negació a què se’ns sotmet, la por generada pel pòsit històric i la dificultat evident de canviar d’estatus no ens condicionen?

A més a més, l’autonomia no és més que una forma de descentralització a la qual l’Estat accedeix per interès propi, doncs té les virtuts de la subsidiarietat i els beneficis polítics homogeneïtzadors i cohesionadors de l’extensió a les regions que no tenen ni dret ni voluntat de ser.

En els moments actuals, el que es posa de relleu és que podem escollir entre la sobirania o la mera “comunidad autónoma de régimen común” que ens permet ser l’Estat, nou Estatut en mà. I sense complexos hem d’escollir entre polítiques que ens facin avançar cap a un estat propi o bé seguir sent una descentralització administrativa que cada 25 anys no renegocia, sinó que pregunta a la metròpoli en quins termes desitja que s’organitzi la regió.

Estat o regió. Assegurades la pervivència de la identitat, la democràcia, la modernitat i l’europeïtzació, aquesta és la pregunta que s’ha de fer Catalunya, per comptes d’inventar-se un camí del mig que no existeix, ni Espanya vol que existeixi.