Violència de gènere

El fet que la majoria dels països del món legislin contra la violència envers les dones amb més o menys convicció és un avenç extraordinari, molt important, que la lluita de les dones ha aconseguit.

Avui, en la nostra cultura els maltractaments contra les dones ja no es consideren un problema de les dones sinó un problema de la societat. S’hi lluita des de diferents camps (social, policial, judicial). És un d’aquells temes que qualsevol govern democràtic té a la seva agenda legislativa. D’aquesta manera, tant a nivell d’Estat espanyol com de Catalunya se n’han elaborat moltes lleis. És una qüestió d’aquelles considerades “políticament correctes”. L’aplicació pràctica diària d’aquestes lleis suscita força comentaris desfavorables dels agents socials que treballen diàriament aquests temes (policies, assistents socials, jutges, advocats, procuradors, els mateixos justiciables, etc.). Només en el primer semestre d’aquest any s’han plantejat judicialment 19.096 assumptes de violència de gènere als jutjats amb un 17% d’augment de casos en relació amb l’any anterior. Un nombre important de denúncies no arriba a judici i segons les darreres xifres es donen més d’un 40% d’absolucions en les sentències relacionades amb aquests temes. A més, els jutjats de violència contra les dones estan col•lapsats i les causes s’endarrereixen de manera important.

És preocupant veure com, malgrat les lleis i els jutjats especialitzats, segueixen existint cada any més dones mortes o ferides greus.  Alguna cosa no acaba de fer-se bé. Cal reconèixer que és un tema molt difícil d’abordar. Crec que arriben als jutjats massa assumptes amb poca rellevància penal i en canvi no hi ha prou protecció per a dones que estan realment en perill.  Potser no hem encertat exactament la diana contra la qual hem de disparar. També val la pena ressaltar alguns punts que crec que potser, per una excessiva “correcció política”, no s’aborden encertadament. Efectivament han augmentat de manera considerable els maltractaments per part d’homes provinents de la immigració. Crec que reconèixer-ho i previndre la qüestió en aquests ambients no és xenofòbia, sinó intentar protegir les mateixes dones immigrades que són les que més maltractaments reben i més desprotegides estan. Moltes lleis preveuen donar feina a la dona maltractada i moltes d’elles estan a casa nostra per motiu del “reagrupament familiar” però de manera, per mi incomprensible, sense permís de treball.

Per altra banda, davant d’un problema tan greu com el maltractament considero que no és bo que s’estigui creant una certa consciència social del fet que els homes són discriminats, i falsament denunciats. També que les dones tenen certs privilegis si denuncien maltractaments, encara que no existeixin. En privat se’n parla molt, d’aquest tema. En públic, poc. Crec que aquest no és un bon camí per impartir la consciència social contra el maltractament. S’ha de lluitar contra els maltractadors (no contra els homes en general) i cal no crear consciència que es privilegiarà la víctima, sinó que se la protegirà.