Creacionisme i tradicions culturals

El Mayflower va arribar a les costes de Massachussets el novembre del 1620 i tan arrelada està, entre els nord-americans, aquesta efemèride, i les idees que l’envolten, que el quart dijous del mes de novembre s’ha convertit en el dia de la festa nacional, en el Dia d’Acció de Gràcies. Els puritans desembarcats del Mayflower van donar gràcies per haver arribat a una terra lliure, i aquesta acció de gràcies és repetida any rere any.

Dels primers viatges que la meva generació, la nascuda durant els anys quaranta del segle passat, va fer a Nova York molts en tornaven explicant la sorpresa que havien trobat damunt la tauleta de nit de l’hotel on s’havien hostatjat: una Bíblia. En el trànsit d’una religió asfixiant a un relativisme moral més o menys emmotllable a qualsevol situació, el descobriment d’aquella Bíblia causava una perplexitat notable. Tot era modern, en l’habitació d’aquell hotel, menys aquell llibre de tapes negres que semblava ser allà des de feia molt temps. Després, a poc a poc, hem entès –o alguns hem entès– que sense la Bíblia, i concretament sense l’Antic Testament, no només resulten incomprensibles determinades situacions polítiques –per exemple, el rerefons doctrinal del mandat de Bush– sinó també icones culturals de la nostra generació com són els poemes de la beat generation o les cançons de Bob Dylan. Per cert, jo sóc dels qui espera que, tard o d’hora, l’Acadèmia sueca faci el gest i atorgui a Dylan el Premi Nobel de Literatura, justament perquè les seves cançons tenen tant a veure amb una tradició cultural tan important.

Si volem entendre la batalla actual dels creacionistes l’hem de situar en aquest context. En el context de la història d’una gran nació on la Bíblia i, específicament l’Antic Testament, juga un paper central en la seva configuració moral i ideològica. Nosaltres, els europeus, venim de la Il•lustració, que va ser un moviment de descreguts i venim de dues guerres mundials que ens han deixat en permanent estat de desconfiança. I qui vulgui saber més sobre el suïcidi d’Europa –sobre el suïcidi d’Europa l’any 1914– que llegeixi, ara que ja es pot, perquè sobre el llibre ja no pesa la condemna dels teòrics marxistes que durant molts anys el van titllar burgès i decadent, les memòries d’Stefan Zweig, una de les ments més privilegiades del segle XX. Però els Estats Units no són fruit de la Il•lustració sinó de l’impuls prostestant que Franklin amb la seva idea central –el temps és diner– representa en tota la seva plenitud.

Els avenços tecnològics i científics, l’evolució dels usos i costums socials –dues realitats no pas desconnectades–, la banalització ideològica propiciada, en part, pels mitjans de comunicació i altres fenòmens que ara serien llargs d’analitzar provoquen que la religió tingui un lloc cada cop més reduït en l’àmbit de la col•lectivitat. Per a les persones que senten la necessitat de creure en realitats metafísiques aquesta situació els pot provocar una certa sensació d’amenaça. En un país, com els Estats Units, on el fenomen religiós continua essent tan viu no ha d’estranyar que aquestes actituds defensives desemboquin en la negació de veritats científiques, com la de l’evolucionisme, tot i que no estiguin en absolut renyides amb l’esperit de l’Antic Testament. Per a una mentalitat europea, la bel•ligerància anticientífica dels grups creacionistes que han sorgit als Estats Units pot resultar incomprensible. Però potser per als nord-americans allò que resulta incomprensible és que els seus germans grans europeus –germans grans des del punt de vista històric– mantinguin una lucidesa tan aferrada a la realitat més immediata que els impossibiliti qualsevol actuació col•lectiva que comporti risc i sacrifici.