Escassa qualitat democràtica

I a tot això creix perillosament el descrèdit de l’anomenada classe –o casta– política. Que, blindada en unes rígides estructures de partit en què manen els qui tenen el poder de fer la llista electoral (com va convenir deixar establert ja des de la Transició per concentrar la responsabilitat del sistema de partits en unes poques mans) no permet gaire marge a la democràcia interna. Cosa que contribueix no solament a l’endogàmia sinó a una partitocràcia cada cop més invasiva.

Augmenta la percepció que “els polítics” (així en bloc, que és com tanta gent els anomena) per tal d’obtenir la legitimació formal que donen els vots no dubten a utilitzar tota mena de jocs de mans o de paraules. La demagògia sovint està servida. I, sobre la pèrdua del matís i l’argumentació, sobre el titular i l’eslògan cridaner, el populisme rampa. I això, en temps de crisi com els que van venint, ens hauria de mantenir més alerta que mai amb els perills que tot això representa.

Lamentablement, el país disposa d’una cultura democràtica de poc gruix i amb poca tradició al darrere, on és encara massa inconsistent el sentit cívic. El campi qui pugui individualista impera. I sobre aquesta base de desimplicació majoritària, no és estrany que puguin obtenir resultat els enganys i que augmentin els desenganys. Dir una cosa i fer-ne una altra i incomplir reiteradament els compromisos adquirits són pràctiques que posen de manifest l’abús a què de vegades la ciutadania és sotmesa.

I si és l’Estat, a través dels seus màxims representants, el primer a no acatar les lleis d’obligat compliment, com ara el nou Estatut, que inclou un pacte pel just finançament de les necessitats de la població catalana, ¿quina garantia tenim els ciutadans que en aquest país hi ha en funcionament una veritable democràcia respectuosa amb unes lleis capaces de garantir els drets de les majories i –també– de les minories? El dèficit democràtic sembla consubstancial amb una Espanya que històricament ha viscut molt malament les diferències internes.

Si les lleis són paper mullat, com de vegades es dóna a entendre, si un tribunal posat a interpretar esbiaixadament la Constitució pot tirar per terra una llei orgànica votada per les cambres de representants i referendada pel poble, si les més altes institucions d’arbitratge són només extensions dels dos grans partits estatals, si la partidització arriba fins a posar en entredit la divisió de poders que ja Montesquieu va teoritzar com a bàsica per a un equilibri tendent a evitar l’absolutisme, ¿quina qualitat presenta la democràcia al Regne d’Espanya?