Turquia: evolució social més que revolució ideològica

Per començar, la tribu asiàtica que sota el comandament d’Osman es va apropiar l’Orient Mitjà (i més tard, el Pròxim Orient, Bizantí, els Balcans i part del Caucas) va assentar les seves arrels en el territori de la Turquia actual, respectant la personalitat ètnica dels qui ja vivien allà. Aquest respecte incloïa també bona part de la cultura i mentalitat eminentment jònica dels conquistats. A la llarga, aquesta tolerància es va transformar en un maridatge cultural de forta influència mútua que va gestar la Turquia actual sense assolir per això una uniformitat ni una pèrdua de la consciència d’identitat dels diferents territoris. Mai es van identificar els turcs occidentals amb els d’Anatòlia o el Kurdistan, ni viceversa.

Durant l’època expansiva del sultanat a l’Edat Mitjana això mancava d’importància, donat el pragmatisme amb què Istanbul regentava i administrava tots els seus súbdits. I gairebé es podria dir que tampoc va tenir cap importància en el llarg període de la decadència perquè la societat turca s’havia muntat un sistema de supervivència personal –amb el suborn, el nepotisme i la corrupció de l’Administració i administradors públics com a fórmula de relació entre tot el món– al marge de l’Estat.

La creixent debilitat institucional i ideològica de l’Imperi Turc va culminar amb la derrota soferta a la Primera Guerra Mundial, en la qual va ser aliada d’Alemanya. Va ser un desastre militar causat abans que res per la incompetència política dels dirigents i la letargia d’una societat que s’aferrava a les glòries medievals i obviava tota modernització. Això era evident per a tot el món, però van ser els “joves turcs” dirigits pel líder militar Mustafà Kemal, àlies Atatürk (“pare dels turcs”) qui van dir prou.

I ho digueren de forma radical: el sultanat va ser substituït per una república laica, l’islam va ser eliminat constitucionalment de l’Administració i del sistema educatiu (però no va ser perseguit ni reprimit) i es va emprendre una modernització europeista el pas més espectacular de la qual va ser la substitució de l’alfabet àrab pel llatí.

Els nous amos del segle passat
Atatürk va crear una Turquia nova, però no va poder crear també una societat nova. Per a la seva revolució necessitava aliats, sobretot en la jerarquia militar, i els seus aliats no van trigar a monopolitzar el poder en el nou Estat. Els plutòcrates de Turquia Occidental, els alts càrrecs militars, la intel•lectualitat oficialista i els grans comerciants van teixir en un temps rècord aliances (personals tant com estructurals) que van fer de la Turquia nova un país ancorat i anquilosat, com la Turquia antiga, en mans d’una classe social assentada gairebé exclusivament en la part occidental del país, la més culta i europeïtzada.

I com punts monopolistes del poder, els kemalistes van anar perdent el tren de la història. L’economia nacional –no la dels “amos de la revolució”, evidentment– anava fent tombs a força de devaluacions cícliques i una inflació creixent, mentre que el baix nivell de vida de la població causava una crisi política rere una altra. Era evident per a tots menys per als kemalistes que en aquestes condicions l’estructura del poder s’estava quedant sense fonaments socials. Aparentment tot continuava igual…

El relleu anatòlic
Però no. Al país s’hi estava registrant un canvi social paulatinament que els kemalistes no notaven o no li donaven la importància que tenia: l’aparició d’una classe mitjan puixant a l’est del país, a Anatòlia.

Eren persones que a resguard de les etapes de bonança que s’anaven registrant en les bandades de l’economia nacional, no només havien adquirit un poder econòmic cada vegada més gran, sinó que havien assolit una formació professional d’alt nivell, una consciència de responsabilitat política nacional (l’actual cap del Govern, Tayyp Erdogan, va ser alcalde d’Istanbul abans de crear l’AKP) i, una cosa absolutament sorprenent per als kemalistes, una visió personal de la vida lligada a la fe religiosa. Turquia va tornar a Alà.

I aquesta visió “amb Déu” de la vida pública la compartien al país no només els residents de les grans ciutats anatòliques, sinó també un gran sector de tota la població turca. En bona part, la gent s’apuntava l’AKP –el partit dels islamistes moderats que dirigien Erdogan i Gül (actual president)– perquè aquest partit portava aires de progrés moral.

Però en major part encara, la població va apostar per l’AKP, perquè significava el canvi, la fi del monopoli kemalista del poder i la riquesa. La massa també va donar suport a l’orientació islamista moderada perquè la via laica a ultrança i el cas omís estatal de la religió no li aportava a gairebé ningú l’assossec i el consol necessari en la vida de cada dia.

Aquesta situació sociopolítica ha estat ratificada pel Tribunal Suprem turc que, davant la recent denúncia que el Govern AKP infringiria les normes constitucionals de laïcisme, va sentenciar salomònicament que això és cert, però que no es pot procedir a la il•legalització del partit governamental perquè és el que ha guanyat dues vegades seguides i amb gran majoria les eleccions generals. Amb altres paraules: sí que és un partit de conducta inconstitucional, però tot i així és legítim que governi perquè és, evidentment, el que vol la majoria dels turcs.