Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
Política lleugera en temps durs
Toni Aira
Article / 18 de novembre de 2008
Barack Obama, l’home de moda, va recollir per la seva campanya electoral 600 milions de dòlars en contribucions. Una xifra que suposava l’equivalent al que van gastar-se George W. Bush i John Kerry, plegats, en els comicis presidencials nord-americans el 2004. Una xifra que sobretot ha anat destinada a sufragar la despesa en propaganda. I aquest és només un dels molts indicadors que ens reflecteixen a la clara cap on va la política. On hi posa l’accent.
Però també hi ha altres indicadors de la política. En les eleccions presidencials nord-americanes del 2008, les enquestes preelectorals van multiplicar-se per tres, i van passar de les 239 de l’any 2004 a les aproximadament 800 d’enguany. I de la mà dels dos candidats, John McCain i Barack Obama, les seves respectives candidatures feien públic un vídeo de propaganda cada dotze hores. Seguiríem enumerant dades i indicadors en aquesta direcció, però seria excessivament redundant, a l’estil dels missatges de campanya.
I és que, en essència, el que projecta avui la política és el seu enamorament per la forma. L’important és a l’interior, diuen, però per als estrategs polítics no és així. La forma s’imposa al fons, les consignes s’imposen a l’argumentació raonada, la propaganda s’imposa a la informació, la venda s’imposa al diàleg, les declaracions i les contradeclaracions neixen pautades segons marca el manual del partit, i tot s’intenta calcular fins l’últim detall, sempre pensant en allò que convé dir o projectar, i no tant en allò que cal dir i que és de justícia transmetre a la ciutadania. És allò que Jay Blumler ha descrit com la “professionalització de la política”. És allò que descriu magistralment amb les següents paraules: “El professionalisme polític s’ha convertit en la capacitat de no deixar res a l’atzar, de no ometre cap detall, de no fer cap declaració espontània, de no deixar cap periodista sense informar, d’explorar totes les oportunitats i d’anticipar-se a tots els obstacles”. I això, en resum, ens demostra com el PSOE i José Luis Rodríguez Zapatero no van fer en el seu dia respecte de la crisi res que segurament no haurien fet els seus adversaris si s’haguessin trobat en el mateix lloc que ells en un context com l’actual. Perquè sí, efectivament, el manual de màrqueting marca que cal tirar de maniobres de distracció quan la realitat no afavoreix el projecte polític. I així ho va fer un PSOE que en campanya es dedicava a “defender la alegria” quan a l’horitzó, ells més que la majoria dels altres, ja hi podíem veure clarament un context de crisi econòmica. Però, ¿com no tirar de populisme i de demagògia quan l’alternativa és plantar a la cara dels ciutadans/espectadors/electors una dura realitat que de segur que no assumirien bé, impregnats com estan de ”bonisme”, de banalitat i de culte a la lleugeresa i a la imatge? Com fer la política dura que demanen els temps durs? Qui és el valent que s’enfronta a aquesta dura i alhora “lleugera” realitat? Ningú en el panorama polític actual hi apunta, com a mínim de forma sincera. És la política que tenim, lleugera en temps durs.
