Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
L'imperi de la llei
Vicenç Villatoro
Article / 25 de novembre de 2008
En la declaració després de la reunió de Washington del G-20 ampliat, destinada a consensuar mesures contra la crisi, hi ha una referència que pot resultar curiosa. En el punt número dotze, quan es parla dels fonaments sòlids sobre els quals s’han de fer les reformes necessàries del sistema financer, es parla del compromís amb el lliure mercat, del respecte a la propietat privada, del comerç i de les inversions lliures, però es parla també de l’imperi de la llei.
Aquesta expressió, l’imperi de la llei, resulta curiosa en un document de caràcter econòmic i suposo que hi té un paper no retòric, sinó que es refereix a amenaces econòmiques reals quan la llei no impera. Amenaces múltiples: des dels efectes econòmics negatius de la inseguretat jurídica fins a la necessitat de marcs legals estables i sobre valors compartits. No sé si, a més, els redactors de la declaració pensaven en una altra cosa: el pes econòmic i els riscos polítics que té en alguns països del món, i especialment en alguns països emergents, l’activitat del crim organitzat, el pes d’allò que no tan sols sobreviu, sinó que fins i tot prospera al marge de l’imperi de la llei.
La reunió del G-20 ha servit, entre altres coses, per donar més protagonisme en les grans decisions a les anomenades economies emergents. Però aquestes economies, per exercir aquesta responsabilitat, hauran de vèncer algunes fragilitats internes, que són font d’inestabilitat, però que també resulten inacceptables des del punt de vista polític i moral. Països com Mèxic o com el Brasil, però també com la mateixa Itàlia –la literatura i el cinema recents han donat testimoni de la pervivència del fenomen– no han pogut vèncer xarxes poderosíssimes de violència organitzada, que amb les seves activitats mouen enormes quantitats de diners i generen climes de terror entre la població, de desprotecció i de corrupció.
Òbviament, a les xarxes criminals se les ha de vèncer perquè la seva violència és inadmissible. Però també perquè qualsevol sortida de la crisi exigeix alhora estabilitat política i estats capaços de garantir l’imperi de la llei, democràticament establerta i feta respectar per procediments també democràtics i transparents. No sé si els reunits a Washington pensaven també en això. Haurien fet bé de pensar-hi, també.
