Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
Podem ser amics dels óssos?
Pere Torres
Article / 25 de novembre de 2008
Segons els experts, fa uns cinc milions d’anys que els óssos campen per Europa. Els humans, molt menys. Tanmateix, la nostra expansió pel continent –fruit de l’èxit demogràfic i de l’èxit tecnològic– ha tendit a ocupar cada vegada més territori, expulsant-ne totes aquelles espècies que ens podien destorbar o que vivien en un espai que ens era apetitós. Els óssos n’han estat víctimes. De fet, aquests mamífers no entenen de diplomàcia i, per això, no practiquen el bon veïnatge. Miren de protegir-se dels humans, normalment fent-se escàpols, de vegades atacant preventivament si se senten amenaçats. Ni tan sols saben que les polítiques de reintroducció depenen del seu bon comportament.
Les regles del joc les marquem nosaltres. Per aquest motiu, en comptes d’orientar-les cap a l’ós, ens les hauríem de dictar a nosaltres mateixos. En primer lloc, hem de ser conscients que reintroduir espècies com l’ós comporta un risc. També en comporta posar una fàbrica, fer un túnel de metro o obrir una pista d’esquí. Per això, convé actuar igual en tots els casos: identificar i delimitar el risc, preveure les mesures preventives i pal•liatives i, a la vista de tot plegat, decidir si el benefici potencial compensa el risc potencial.
Quin és, en aquest cas, el benefici potencial? Hem de tenir clar que els óssos, a la muntanya, no hi són per fer-hi bonic. Ni per atreure turistes. El benefici que ens aporten és, sobretot, moral. És la proclama que estem disposats a compartir el planeta amb altres espècies, que assumim la necessitat de cedir-los espais en què siguin els protagonistes i que, en conseqüència, ens n’apartem. És la plasmació d’un compromís de generar riquesa i qualitat de vida sense necessitat d’explotar tots els racons del planeta, el símbol que podem construir sense ser sempre destructius.
L’ós, per mi, representa tot això. Per aquest motiu, trobo que no podem caure en el fàcil parany de decidir la seva reintroducció “democràticament”, és a dir, imposant el criteri majoritari dels que viuen fora d’aquests espais en conflicte amb els que són allà, amb els que hauran de fer les principals concessions. No pot ser que hi hagi gent que s’indigni per l’actitud contrària a l’ós d’uns quants “pagesots” (al seu veure) i, al mateix temps, exigeixi a les autoritats que allunyin qualsevol tauró que visiti la platja on prenen el sol o reclami batudes contra els senglars que envaeixen les carreteres metropolitanes.
Jo sóc un decidit partidari de la reintroducció de l’ós, perquè crec que l’èxit d’aquesta mena d’iniciatives representa un salt civilitzador que paga la pena. I, justament per això, per ser-ne un ferm partidari, m’inquieta que es faci sense la sensibilitat, sense l’empatia o sense la perspicàcia que són imprescindibles. Aquests programes necessiten el convenciment i la implicació de totes les parts i no poden ser el resultat de decisions tecnocràtiques, per argumentades que siguin. O es busca un pacte cívic o el procés s’enverina i tothom hi surt perdent (començant per l’ós).
