Per què ara els valors?

I si fa un any definíem la situació del país i la seva gent sota el signe de la incertesa, avui, gairebé un any després podríem dir que la situació s’ha agreujat i que aquesta incertesa és encara més acusada. Davant d’aquesta situació un cop més ens ha semblat que la promoció dels valors i l’explicació dels beneficis que en tots els ordres ens pot portar la seva pràctica era una tasca que podria resultar positiva, tant des del punt de vista polític com des d’una perspectiva social i ètica.

Per aquest motiu vàrem endegar ara fa un mes –conjuntament amb la Fundació Carulla– un cicle de conferències sobre aquells valors que crèiem que en aquests moments poden aportar al conjunt de la nostra societat motius de confiança en els actius que tenim, i que en són molts. Al llarg de sis setmanes hem posat sobre la taula l’erudició i l’experiència per parlar sobre el paper de valors tan rellevants com el de la veritat, l’esforç, el respecte, l’excel•lència, la creativitat i la innovació, l’estima al país o la resiliència. Els valors configuren el teixit ètic i moral d’un país i contribueixen a donar força i personalitat als pobles.

Així, en parlar del valor de la veritat el filòsof Ferran Sàez deia que “entendre la veritat com a dogma té conseqüències catastròfiques, però no tenir una idea de veritat condueix a la confusió i a la decadència”. I justament en aquest moment ens trobem en un dels extrems, el d’un escepticisme banal i d’un relativisme acrític “preocupant”. Per això actualment, la veritat és un valor més important que mai, perquè vivim en un context cultural de sobresaturació informativa, en una societat complexa i, sovint, també confosa. “Cal un referent comú, sinó resulta impossible establir un rumb”, tan necessari quan la sensació general és d’incertesa.

Sobre el respecte, la conferència del professor Josep Maria Esquirol i el debat posterior van posar de manifest que la democràcia, així com la resta d’ens i institucions i també els polítics, “són elements fràgils que, encara que no ens ho sembli, cal protegir i respectar”. D’altra banda, el també professor Carlos Obeso va posar de manifest que a Catalunya el valor del treball havia perdut intensitat emocional i ja no era un element principal en l’escala dels catalans. En conseqüència, el valor de l’esforç i l’estímul per la superació necessitaven d’un impuls.

Pel que fa a l’excel•lència, la ponent i arquitecta Beth Galí va fer un recorregut pel panorama de la creativitat del disseny i la innovació en el camp industrial que viu actualment Catalunya, remarcant com hem fet sovint la bona salut de la innovació, la recerca, el disseny i el desenvolupament de productes a casa nostra. Davant d’un pessimisme oficial, Catalunya compleix els tres factors clau per esdevenir, segons Richard Florida, una societat d’èxit en el futur basada en l’economia del coneixement: promocionar la innovació, la formació de capital humà i la tolerància, és a dir, talent (formació de la gent), tolerància (actitud d’obertura davant de noves influències o corrents) i tecnologia (capacitat d’aportar les bases materials per retenir el talent).

El professor Castiñeira al seu torn va voler explicar aquella capacitat humana per fer front a les adversitats de la vida, superar-les, sortir-ne enfortit, i fins i tot, positivament transformat, definint-la com la capacitat de resiliència. “Més que un valor, la resiliència és una actitud, la d’encarar-se a les situacions adverses amb positivisme”.

Ara tot això no té sentit si, com va dir el president Pujol, no va acompanyat de l’estima pel país, és a dir, el patriotisme. Remarcant la importància d’estimar allò proper: la família, la pàtria, el país, la seva gent... per no caure en la desvinculació i el desarrelament. “Hem de combatre la moral de la desvinculació”, va afirmar, rotund, atès que “és un dels principals enemics” d’un dels valors prioritaris del catalanisme ètic: la realització personal de la gent. Quan l’individualisme es converteix en l’única cosa important i perd la seva significació social –“jo només em sento vinculat a mi mateix i a allò que m’interessa”– el valor de la realització personal “deixa de tenir sentit”. I és que el perill de la desvinculació o el desarrelament del país “és més gran quan l’economia va bé. En temps de crisi –va afegir– els valors positius emergeixen, i per això crec que l’actual crisi econòmica esdevindrà un factor de reacció”.

Val a dir que el nombrós públic que va assistir a les conferències demostra que no ens vàrem equivocar. Els valors no han deixat d’interessar. És més, cada dia són més els qui s’interessen i citen els valors –fins i tot aquells que abans ho consideraven un tema reaccionari– i això és bon senyal. Senyal que són temes de futur. Ara més enllà del predicament d’aquests valors cal, més que mai, dur-los a la pràctica. Ara, més que mai, cal que impregnin als qui exerceixen lideratges i esdevinguin els fonaments d’una acció col•lectiva potent.