Activitats de Jordi Pujol 
Activitats pròpies 
Activitats recomanades
Pròximes activitats
09 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Incògnites després de les revoltes àrabs. Partits islamistes i model d’estat »
13 de febrer de 2012
14 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Poders subestimats. Societat civil, xarxes socials i revolució a Egipte»
16 de febrer de 2012
Conferència IEMed: «Superant els desequilibris. L’estratègia d’ampliació de la UE»
17 de febrer de 2012
Jordi Pujol participa en un sopar tertúlia amb membres de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrer de 2012
El Congo: al precipici de la guerra, un altre cop
Marta Reynal-Querol
Article / 09 de desembre de 2008
Cinc anys després del final de la guerra, el Congo torna a viure el malson de la violència. Un govern dèbil que no ha sabut organitzar un exèrcit fràgil i poc coordinat, deixa el país sense llei i ordre i al precipici d’una altra guerra. La manca de lideratge del Govern del Congo ha estat sens dubte clau perquè les milícies i els insurgents de l’est del Congo veiessin una ocasió per seguir fent el que fa tants anys que practiquen, la guerra.
La situació del Congo avui posa de manifest la importància que han de tenir les polítiques de postconflicte per assegurar la pau a llarg termini. Les negociacions per finalitzar la violència més sagnant no es poden limitar només a la mediació de la pau a curt termini, sinó que han d’incorporar mesures l’objectiu de les quals sigui mantenir l’estabilitat en el futur i canviar els incentius a la violència per incentius a la negociació.
Existeixen dos elements clau per, després d’una guerra, poder aconseguir una estabilitat a llarg termini. En primer lloc, cal pensar com integrar aquells joves que fa anys que “treballen” com a rebels. És necessari crear oportunitats per a tots ells, de manera que no vegin en el fet de ser un guerrer l’única sortida per poder sortir de la pobresa. En segon lloc, cal principalment actuar sobre les arrels més profundes del conflicte, resoldre les injustícies que mobilitzen els grups. Això requereix tant jutjar els culpables de les atrocitats del passat, com canviar les institucions que afavoreixen uns grups en detriment dels altres.
Així doncs, és necessari augmentar el cost d’oportunitat de ser un rebel, i evitar la revenja. Cosa que no ha succeït al Congo. A l’est del país, una zona on no arriba la llei, fa anys que les milícies continuen vigents. Però al Congo la situació és encara més complicada. No es pot entendre la situació actual del Congo sense parlar de Rwanda o, més ben dit, del genocidi a Rwanda el 1994, on 800.000 tustis van ser brutalment assassinats.
Resulta que algunes milícies hutus que van participar en la matança van emigrar cap a l’est del Congo, frontera amb Rwanda, justament la zona on ara el general Nkunda, d’ètnia tutsi porta a terme una croada contra els hutus que van participar en el genocidi de 1994. Diu que és “per protegir de possibles noves massacres dels hutus contra els tutsis en el futur”. Aquesta és la frase que porta per bandera i l’excusa per tirar endavant la seva proesa. La recerca de la venjança no només porta una altra vegada el conflicte al Congo, sinó que pot desestabilitzar Rwanda, que té com a president el tutsi, Paul Kagame. Algunes veus ja l’acusen d’estar al costat de Nkunda.
La falta de polítiques apropiades de postconflicte al Congo, on les milícies de tots els bàndols persisteixen, no només tindrà conseqüències desastroses per a aquest país, sinó que pot acabar desestabilitzant tota la zona. La mediació de la pau és necessària, i resulta molt mediàtica, però no és suficient, i el Congo n’és una bona mostra.
